31.3.06

A tocar



Ahir el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar per una majoria de 189 vots el dictàmen de la reunió de la Comissió Constitucional i de la Delegació del Parlament de Catalunya sobre l'Estatut de Catalunya.
Així es va superar un tràmit més en la complicada via per arribar a fruir del nou Estatut. Dic tràmit perquè en la lògica constitucional, el d'ahir va ser exactament això: un tràmit. El debat s'havia completat en la reunió de dimarts 21 de març, en què es va produir la votació que aprovava el texte acordat entre ambdues parts.
Ahir es tractava d'explicar el vot ja expressat i oferir a la ciutadania una exposició de la posició de cada grup respecte a un tema d'òbvia importància. La meva opinió personal és que el format de sessió que es va decidir no era l'adequat per a aquesta finalitat; donava la impressió de que es podia modificar quelcom - quan en realitat no es podien defensar esmenes -; va resultar esgotador per la seva extensió, provocada en part per l'extralimitació temporal de la primera intervenció de Mariano Rajoy; i ben segur que es feia difícil de seguir per part dels espectadors de les transmissions televisives. Realment sis hores de sessió són masses per una explicació de vot.
Malgrat això, cal dir que vaig trobar alguna ocasió d'alegria.
Una va ser el retorn a la més tendra infància provocat per en Duran i Lleida en referir-se a Jacques Maritain, restaurador francés del pensament tomista, que em va portar a les èpoques passades dels meus estudis de batxillerat als jesuïtes; des d'aleshores no havia sentit ningú citar Maritain, i em temo que la majoria de l'hemicicle no n'havia sentit mai a parlar.
Sens dubte un altre moment de goig va ser tornar a sentir el Llibre de l'Apocalipsi en boca del autodenominat "líder" de l'oposició, encara que aquesta alegria va quedar rebaixada per tractar-se del recitat d'alguna versió apòcrifa ben plena de carallades, com la de la diagnosi del - en versió original - "principio del fin del Estado tal como fue diseñado por los españoles en 1978". Definitivament prefereixo la poètica versió de Joan a l'illa de Patmos.
El punt de fina ironia - no com la pretesa ironia galaica d'algú - que vam poder disfrutar en boca del càntabre Alfredo Pérez Rubalcaba en traduir al castellà, per tal de que l'entenguèssim sobre tot els catalans, la cita de Rafael Campalans "Catalunya no és la història que ens han explicat, si no la història que volem escriure. No és els culte als morts, si no als fills que han de venir", va ser, possiblement, el millor de la jornada.
No sé, en canvi, si qualificar d'ironia l'assistència dels diputats d'ERC, que acabaven de votar que no a l'Estatut, a la copa de celebració convocada pel President de la Generalitat.
El que compta, però, és el fet de la superació del tràmit, el pas al Senat, i el fet indiscutible de que tenim el magnífic nou Estatut a tocar.

0 Comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Enlaza con este post:

Crear un enlace

<< Home