Cal mirar enfora

Per a aprendre de política, com de tantes altres coses, cal mirar enfora o, pel cap baix, convé fer-ho.

A més de mirar és convenient analitzar i treure conseqüències del que passa allà fora, i em sembla que del cas italià en podem treure algunes de certa importància.

Crec que una n'és que cal que les opcions polítiques siguin clarament distingibles, i ofereixin perfils nítids als votants, anant cap a les coses més importants, sense introduir confusió en el discurs polític.

Això vol dir, d'entrada, que es pugui saber al primer cop d'ull si el que es veu és la punta del dia o la posta de sol. Que se sàpiga on es situa l'oferta política als electors en l'únic eix universalment reconeixible, que és l'eix dreta - esquerra. Que no s'hi val amb discursos que prediquin la suposada superació d'aquesta distinció, perquè la ciutadania té ben clar que és important, i vol situar els partits en aquesta referència. Quan la referència falta, al menys en l'àmbit de l'esquerra, la confiança desapareix, i amb ella els vots.

Potser una altra lliçó sigui que per molt que molts ho prediquin des de trones poderoses, les definicions que tendeixen a quelcom tan genèric, i que s'hauria de donar per suposat a tothom, com el ser "democràtic" no serveixen per a que el poble pugui triar. S'hi valen tant poc els confusos "partits democràtics" com les variades i esllanguides "terceres vies".

No em reca gens ni mica dir que una altra lliçó important és que quan es diu que es representa una esquerra renovada, la renovació ha de ser perceptible, si es vol evitar que l'elector en desconfii tant que porti als qui això proclamen a la situació d'extraparlamentaris.

Cal seguir-hi pensant, ben segur, i cal mirar sempre enfora.

(article publicat a e-noticies)