N'hi ha que fan ponts

Acabo de sortir de l'acte que s'ha celebrat a la seu de Blanquerna, gestionada per la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid, dedicat al record d'Ernest Lluch.

Quan parlem d'en Lluch, no em puc estar de pensar-hi sempre com una persona de diàleg, de construcció de ponts, d'intent permanent de trobar solucions pactades a greus problemes polítics en els quals les postures són quelcom més que enfrontades.

Vaig tenir, i no només jo, grans discrepàncies amb l'Ernest Lluch a l'interior del Partit dels Socialistes de Catalunya. No estava gens d'acord amb algunes de les seves actuacions i no me'n vaig amagar gens ni mica. Crec que la seva dimissió de la Comissió Executiva del Partit formalitzada al Consell Nacional de Figueres era el resultat d'unes actuacions seves contràries a la línia acordada majoritàriament.

Esmento això perquè no sóc de la corda dels qui santifiquen els morts pel fet de ser-ho, o per les circumstàncies de la seva mort.

No estava d'acord amb ell en moltes coses, però he de reconèixer, i penso que cal que tothom ho reconegui, que va ser una persona que va intentar fins al final, ben definitiu i involuntari, posar elements d'apropament entre els adversaris que més valdria en aquest cas anomenar enemics. Per això el van assassinar.

Ara, en temps en que sembla que abunden més que mai els que malden per a trencar ponts, per a impedir el diàleg, per a fomentar l'enfrontament, em sembla ben oportú recordar l'Ernest Lluch i la seva tossuda determinació per a fer ponts.

N'hi ha que fan ponts i n'hi ha que miren de trencar-los.

(article publicat a e-noticies)