Política de foc de camp

Tots tenim records entranyables de nits passades al voltant d'un foc de camp, amb cançons d'exaltació de l'amistat i del fer pinya tots junts.

Això és bó, però és una etapa de l'educació sentimental que ha d'acabar amb l'assumpció de la responsabilitat de la maduresa, i deixant enrere l'adolescència amb tots els seus sobtats canvis d'humor, i pujades i baixades d'hormones.

Un partit polític, si ho és, ha de seguir el comportament d'un adult - per més jove que sigui - que és responsable de decisions que afecten als ciutadans.

Tots comprenem perfectament que quan els caps de colla exalten els sentiments dels reunits al voltant del foc de camp, els sigui difícil reconduir-los cap a la realitat, però cada dia - o gairebé - ho fan els monitors de molts esplais. Em sembla que és exigible que ho faci també la direcció d'un partit polític, que té l'obligació explicar la veritat als seus seguidors i no entabanar-los amb somnis identitaris d'autoafirmació ben poc d'esquerres.

El que ha fet l'Executiva i el Consell Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya és ben bé això. És també cedir als sentiments que ha exasperat entre les seves bases militants i mirar d'assegurar les seves posicions internes. Un altre dia parlarem del "ball de bastons" i les seves aplicacions a la política.

Tot això a costa de dir que s'ha d'impedir que entri en vigor un Estatut molt millor que el del 1979, que ha de permetre un clar avenç en la direcció del reconeixement de drets de les persones i de l'augment de la institucionalització de l'autogovern de Catalunya.

O és que hem de pensar que ERC crida a votar no, tot confiant en que els altres ja aprovarem el nou Estatut? És a dir, que predica el contrari del que desitja?

És aquesta la idea que té ERC de ser un partit de govern? És aquesta la idea que en tenim els socialistes? És aquesta la idea que en ténen els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya?