Bones notícies electorals

Aquest cap de setmana ha estat abundós en bones notícies electorals, i cal dir-ho ben alt i fort quan alguns prediquen la inevitabilitat de l'autocompliment de les profecies de predomini neo-liberal al nostre país.

D'una banda, els companys de l'SPD alemany han aconseguit conservar el seu lloc al govern del Land de Renània-Palatinat, i han aconseguit, en aliança amb els vencedors Die Grünen, entrar al govern del Land de Baden-Württemberg, que era monopolitzat per la dretana CDU des del final de la II Guerra Mundial.

D'altra banda, els companys del Parti Socialiste francès han arrassat a la segona volta de les eleccions cantonals, que serveixen per a conformar els òrgans polítics dels departaments, que estaràn governats per les esquerres en una amplíssima majoria de casos. El PS ha superat el 35% dels vots, seguit de la dretana formación sarkoziana UMP, que s'ha d'acontentar amb un raquític 18%.

A més, a Catalunya Nord, el PS ha barrat el pas als feixistes del FN i ha arrabassat tres escons del Consell General a l'UMP. Celebro especialment l'elecció de la meva amiga Toussainte Calabrese pel cantó de Baix Vernet i del meu amic Jean-Louis Chambon pel cantó de Sant Jaume, ambdós de Perpinyà.

Sembla que ni els socialdemòcrates alemanys de l'SDP ni els socialistes francesos del PS estaven tan malament!

Ara es tracta de demostrar que nosaltres estem molt millor del que diuen les enquestes i que alguns volen convertir en una veritat a la que ens hauriem de rendir.

Feina en queda molta, som-hi!

A favor de la política

El Periódico de Catalunya d'ahir publicava un editorial sobre el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) que s'ha empescat Artur Mas, que acabava concloent que el fet de que els seus membres no estiguin afiliats a un partit polític no fa que no tinguin ideologia, i que les conclusions del Consell són clarament ideològiques, alineades amb el liberalisme econòmic més extrem.

Estic d'acord amb la conclusió, però el que m'ha incitat a escriure aquesta breu nota és el començament de l'editorial, en que el misteriós i innominat autor dels editorials sembla que es creu obligat a excusar-se pel que dirà després, en afirmar que s'ha fet bé de buscar opinions que estiguin allunyades de la política.

Alto les seques!

Què vol dir això? Ens sumem a la moda de posar a la política sota sospita general? Entenem que la política contamina qualsevol criteri, qualsevol decisió? Hem d'esbandir la política de les nostres vides?

Això és, precisament, el que vol el liberalisme més extrem, fer la política desde l'absència de responsabilitat, i eliminar la política que és responsable davant el poble, per mitjà de desprestigiar-la tan com es pugui, i vingui a tomb o no hi vingui.

Per aquí no paso.

Tota voluntat d'influir en la realitat social i econòmica és política, el que passa és que hi ha qui eludeix tota responsabilitat pública, dient que el que ell fa no és política, i hi ha qui fa política dient-ho i sent responsable davant els electors.

Aquesta segona manera de fer política és la democràtica, aquesta és la manera de fer política que permet a la gent defensar-se davant el poder dels qui fan política irresponsable, tot negant que la fan.

A favor de la política democràtica i responsable cal estar-hi sempre, i una manera de fer-ho és denunciant el clima de linxament a l'activitat política, que arriba a infiltrar fins i tot les opinions més ben intencionades.

Recordem que només la política ens dona les armes necessàries per a decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

Poteri selvaggi

Segueix la ratxa de lectures curtes que porten cua, molta cua en algun cas.

Acabo de llegir, publicada de fresc a Roma, però en imperfecta i també recent traducció al castellà, l'obra "Poteri selvaggi. La crisi della democrazia italiana" del Professor Luigi Ferrajoli, de la Universitat Roma III.

Es tracta d'una breu, molt breu, publicació de poc més de cent pàgines, comptant-hi un prescindible pròleg.

Us ben asseguro que paga la pena dedicar-hi una estoneta. Una estoneta, és clar, per a llegir i molt de temps per a rumiar-hi, i encara una mica més de temps i molta implicació personal, per a treure'n les conseqüències pràctiques.

No pensèssiu pas que es tracta només d'Itàlia, es tracta d'una situació que és prou extesa a totes les democràcies d'origen parlamentari a Europa, encara que alguns elements siguin més aguts en el cas italià.

Analitza Ferrajoli amb la seva habitual precisió els elements que des de la confusió de poders, des de la desafecció de la política, des de la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, estan deconstruint els sistemes democràtics parlamentaris. D'això en diu els poders salvatges, per incontrolats i incontrolables, en directa oposició als principis i als mecanismes i garanties democràtiques.

Només li criticaria el poc espai dedicat a un element que em sembla de gran importància, com és el defectuós funcionament dels partits polítics, la seva confusió amb les institucions públiques i la seva desorientació, qüestions totes elles sobre les que ens cal reflexionar molt més, des de la serenitat, però sense auto imposar-nos límits de cap mena pel fet d'estar personalment implicats en la vida partidària.

Voldria acabar referint-me a una reflexió de Ferrajoli que em sembla de la major importància. Considera l'autor que l'atenció preferent a l'interès propi no és quelcom exclusiu de la dreta, sinó que també hi incorren moltes persones que es consideren d'esquerres quan passen a l'abstenció per desafecció, avantposant a l'interès públic de la democràcia el seu interès privat de mantenir la seva "depurada superioritat moral" i la seva "insuperable repugnància" respecte al compromís.

Us en recomano la lectura, sense por per l'alta especialització jurídica de l'autor. Us ben asseguro que parla de política, de democràcia en termes democràtics, és a dir amb l'elegància de la claretat d'exposició que és també una virtut democràtica, en contra dels qui pensen que a falta de ser profunds, val la pena ser obscurs.

Això sí, després de llegir caldria que actuèssim!

Tercera derivada radioactiva

El Roto ens mostra la tercera derivada radioactiva de la situació al Japó.

Caldrà que anem molt en compte en el moment de valorar la veracitat i neutralitat de totes les informacions que rebem de la situació nuclear, car la composant del interessos dels inversors no és una cosa que vingui després de l'informació, sinó que condiciona l'informació mateixa.

150 anys i un dia

Ahir va fer 150 anys que naixia Itàlia, com a resultat d'un llarg i intens periode de lluites polítiques, també armades, menades principalment pels camiccie rosse garibaldins, que van tenir com a resultat el convertir, amb una revolució democràtica, els antics súbdits dels diferents i diversos estats italians en ciutadans d'una nova nació, Itàlia.

Avui, un dia després de l'efemèride, els ciutadans italians tenen davant seu la tasca no gens fàcil, d'articular una nova acció política que alliberi la democràcia italiana dels segrest que pateix en mans de l'aparell de poder berlusconià.

Tant de bó se'n surtin, i com més aviat millor!

Lectures curtes, però que porten cua

Per ordre d'aparició en escena, va ser primer "La rebelión que viene", breu obra anònima encara que clarament col·lectiva, de lectura més que recomanable si no l'heu llegit encara, i de relectura sempre profitosa, si ja ho heu fet un cop o més. Le raons per a reaccionar front a l'estat de coses que se'ns ofereix com a immutable, i alguns suggeriments de com fer-ho, en són el contingut.

Després va arribar, amb aires de fenòmen editorial, l'estimable "Indignez-vous!", del venerable Stéphan Hessel, que en unes 60 pàgines escadusseres ens recorda les moltes raons que tenim per a indignar-nos, i la conveniència de fer-ho, tot posant de manifest la vigència dels principis de la radicalitat democràtica - per tant, socialitzant - sobre els que es va recuperar França després de Vichy. N'hi ha recent traducció al castellà.

El darrer arribat, per ara és el brevíssim "Manifiesto de economistas aterrados", obra col·lectiva no anònima, però en la que l'autoria no és la dada més important. Es tracta de posar en evidència la falsetat de deu suposades evidències econòmiques que se'ns volen imposar més enllà de qualsevol possibilitat de decisió democràtica, i ho fa amb un encert esclatant. Junt amb la retirada de la màscara de les falses veritats, se'ns ofereixen 22 propostes d'actuació econòmica que suposen la necessitat de preses de decisió polítiques democràtiques, és a dir, imposant la voluntat del poble per sobre de les conveniències del poder econòmic.

Suggerent, oi?

Crec que són lectures gairebé m'atreviria a dir que obligades per a tota persona inquieta davant el que està passant i que se'ns vol imposar com a ineluctable.

Són lectures que us ocuparan ben poca estona, però que poden ocupar-vos molt i molt temps després d'haver-les acabat, perquè tenen tota la capacitat de fer canviar comportaments, i això és el que compta.

Roma i Madrid

La setmana passada vaig ser a Roma, participant a les sessions de l'Assemblea Parlamentària de la Unió per a la Mediterrània i, com és lògic, vam dedicar la majoria del temps tant a la Comissió d'Afers Polítics, de Seguretat i de Drets Humans com al Ple de l'Assemblea a la situació a diversos països àrabs com a conseqüència de l'onada de moviments populars per la democràcia, la llibertat, la dignitat i el progrés social.

Vaig poder intervenir tant a la Comissió com al Ple i vaig demanar que l'Assemblea impulsés les reformes estructurals i funcionals necessàries en la Unió per a la Mediterrània per a fer front a la nova situació mediterrània, donada l'experiència d'extraordinari dèficits actuals.

Ahir, a la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés dels Diputats vaig defensar la Proposició presentada pel Grup Parlamentari Socialista sobre les transicions democràtiques àrabs i el paper d'Espanya, de la Unió Europea, de la Unió per a al Mediterrània i de tota la Comunitat Internacional al respecte. Cal expressar el suport als moviments democràtics i el refús a la repressió, així com la necessitat d'actuar per a evitar la reversió dels avenços democràtics actuals i per a consolidar institucionalment les noves democràcies. L'aprovació va ser unànim a la Comissió, ara cal posar-ho tot en marxa.

No sóc partidari de parlar de moments, dies o hores històriques, perquè crec que la història la construeixen cada dia els ciutadans amb la seva acció política conscients, però és clar que hi ha moments en que sembla que la velocitat de la història es fa més gran.

Contra els predicadors del final de la història, els pobles continuen avançant en la seva lluita pel progrés, la justícia, la llibertat, la democràcia, la dignitat.

Siguem-ne conscients i participem-hi en la mesura de les nostres forces i les nostres possibilitats.

8 de març, altre cop

Avui torna a ser 8 de març.

Avui tornem a recordar les treballadores tèxtils assassinades en l'incendi de la fàbrica causat pel seu empresari com a represàlia per la vaga que estaven fent, que és l'origen històric d'aquesta commemoració.

No ens deixem dur per les modes actuals que emmascaren, edulcoren i dissimulen el significat del 8 de març.

No es tracta d'una festa social per a exercir la galanteria, no es tracta d'omplir llotges d'estadis de futbol amb dones, no es tracta de res d'això.

És el record de la dura, duríssima lluita de les dones treballadores al llarg de la història. És el record de la seva incansable lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la desaparició de tota discriminació.

És la constatació de que la història obrera no és una cosa només dels homes.

És el reconeixement de la decisiva contribució de les dones treballadores a la lluita pel progrés.

És també la constatació de que la lluita de les dones continua sent tan necessària com ho ha estat sempre, perquè la discriminació i la injustícia continuen existint.

És el crit d'esperança de que la lluita no acabarà, de que la humanitat - homes i dones - seguirà en la seva rebel busca de la justícia social.

Contra els tòpics

L'assassinat s'ha produït al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, ben a prop d'on jo vaig nèixer.

Ha estat en el curs d'un atracament, quan el jove pakistanès Alí Akbar, de 18 anys, que es trobava treballant tot sol en un supermercat, ha rebut un tret al cap que l'ha mort immediatament. Es tractava d'un jove treballador ben conegut al barri, estudiant de medicina, que parlava català i castellà, arrelat a la nostra ciutat, que contribuïa amb la seva feina a la nostra convivència, i que ha estat mort mentre treballava.

L'assassí confès és un home de nacionalitat francesa, tot just arribat a Barcelona des de París, que en arribar ha mort el nostre veí Akbar.

Encara queden moltes coses per aclarir i no tinc cap intenció de fer crònica negra, però m'interessa cridar l'atenció sobre el trencament dels tòpics sobre els que alguns volen fer-se un espai en la vida política.

La víctima, un treballador immigrat, l'assassí confès un europeu comunitari. Mentre, hi ha qui continua carregant totes les culpes de qualsevol delicte als immigrats, i no s'ha sentit cap veu dels qui prediquen els perills de les migracions ara i adès, i pertot i arreu, dient res respecte al crim contra Alí Akbar.

Només hem sentit la vergonyosa utilització política de l'assassinat per part del candidat Trias, que es va negar a sumar-se a la protesta municipal contra la retallada de Mossos d'Esquadra decidida pel neo liberal Govern de CiU, i que ara diu que la culpa de tot és de la suposada manca d'autoritat de Jordi Hereu.

Lamentable el crim, i lamentable la seva utilització política.

Tant de bó serveixi per a que molta gent pensi en la gran injústicia del tòpics ante immigrats.