Colòmbia

Marxo per a una missió d'observació de Drets Humans a Colòmbia.

Seré una setmana entre Bogotà i Medellín, poc temps per a aprofundir, però el suficient, espero, per a tenir un bon contacte amb la realitat. Em dedicaré sobre tot a la situació dels sindicalistes.

En parlarem a la tornada, si us sembla.

Inadmissible

Absolutament inadmissible. Em limito a reproduir la declaració institucional que hem aprovat tots els grups parlamentaris de la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés dels Diputats.

DECLARACIÓN INSTITUCIONAL DE LA COMISIÓN DE ASUNTOS EXTERIORES DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS.

La Comisión de Asuntos Exteriores del Congreso de los Diputados:

Expresa su plena solidaridad con el Diputado Gaspar Llamazares, miembro de esta Comisión, cuya imagen ha sido utilizada por el FBI para componer el supuesto aspecto actual de Osama Bin Laden, con las posibles consecuencias muy negativas que ello implica para la seguridad del Diputado Llamazares.

Manifiesta su asombro ante el método utilizado por la administración estadounidense para construir la hipotética imagen actual de Osama Bin Laden.

Solicita de los órganos pertinentes de la administración federal estadounidense la correspondiente depuración de responsabilidades y la presentación de disculpas ante el Diputado Gaspar Llamazares por tan ilegítima utilización de su imagen.

Exige la inmediata retirada de la imagen resultante de cualquier fichero electrónico, informático o de cualquier otra índole dependiente directa o indirectamente de la administración federal de los Estados Unidos de América o de cualquiera de sus agencias.

En el Palacio del Congreso de los Diputados, a dieciocho de enero de dos mil diez.

L'esquerra necessària

Aquest és l'article que vaig escriure a petició dels companys de Fuco Buxán, dels qui us he parlat en el post d'ahir. L'incloc al blog, però us recomano buscar la revista sencera a la web de l'associació. Hi trobareu articles de Santiago Carrillo, Ignacio Fernández Toxo i Mohamed Safa, entre d'altres.

LA IZQUIERDA NECESARIA

Accelerare l’avvenire. Questo è il bisogno più sentito nella massa socialista. Antonio GRAMSCI

La izquierda es necesaria, en el más completo sentido de la palabra. Sólo la izquierda puede acelerar el futuro, esa necesidad más sentida por las masas socialistas, según afirmó Gramsci.

Temo que en relación con este tema sea necesario enunciar alguna obviedad, por lo que solicito disculpas, aunque en alguna ocasión ciertas obviedades hayan caído en tal grado de olvido, que su enunciación reiterada sea también necesaria.

La política es, a mi modo de ver, un prerrequisito indispensable para la existencia de la izquierda.

La política, entendida como la organización de la preocupación de cada persona por la cosa pública, de la formación de una opinión sobre la misma y de la acción en tal cosa pública, es connatural a la vida en sociedad, y las tendencias observables en la actualidad, la moda intelectual en absoluto inocente, de pronunciarse en contra de la política son las que van en contra de las necesidades de la sociedad, son las que pretenden fragmentar, desarticular e individualizar a los ciudadanos para convertirlos en meros individuos incapaces de oponer su voluntad, necesariamente colectiva, a los designios de quienes tienen suficientes mecanismos de poder como para no necesitar la política.

La política, el decir a la gente que no está sola, el decirnos a nosotros mismos que no estamos solos, que podemos y debemos de preocuparnos los unos de los otros, de lo común, de lo social, de lo público, es la única arma que tenemos los ciudadanos en nuestras manos para evitar que nadie decida el futuro en nuestro nombre, que nadie decida por nosotros, y con el peligro más que evidente de que decida en contra nuestra.

Llegados a este punto la cuestión que se plantea es la de decidir qué política y para organizar qué tipo de sociedad.

Aquí aparece, sin duda alguna, la necesidad de la formulación de un proyecto de futuro, cuya aceleración se desea, lo que equivale a decir que hay que establecer que tipo de sociedad queremos construir y con qué medios.

Aparece ahora, de forma clara, la necesidad de la definición ideológica, lo que debemos de reafirmar frente a los que han decidido que se trata sólo de opciones técnicas, y que la ideología ha perdido su lugar en la sociedad.

Esa verdad avanzada en que se resume la utopía continúa ocupando un lugar clave, el lugar clave en realidad, en las formulaciones políticas.

No es la utopía que me interesa un modelo cerrado y de contenido único. Es, al contrario, una tendencia, una dirección y una manera de construir nuestro futuro común, de acelerar el futuro.

Se trata, en realidad, de la aspiración democrática hacia la mayor libertad, igualdad y solidaridad posible en la sociedad, asumiendo así los postulados básicos de la revolución política que, posiblemente, ha dejado en la sociedad la huella más profunda y duradera.

Se trata, aún hoy y en palabras de Léon Gambetta, de asumir que la auténtica democracia no es la que reconoce a los iguales, sino la que los crea, y tener por tanto claro que una democracia como ésta está aún por conseguir, y que, más que posiblemente, la tarea de la izquierda sea la profundización real de la democracia para conseguir la creación de los iguales.

Debemos de convencernos nosotros mismos, frente a todo el ambiente contrario, de que la realización de esas ideas de profundización democrática, de esas ideas de izquierda, de esas ideas socialistas es realmente posible.

Hay alternativa, es razonable y justa, y es posible construirla. Es, además, urgente hacerlo, puesto que el futuro va consolidándose intervengamos nosotros o no en su formulación y en la preparación concreta del mismo.

Es posible construir una alternativa al sistema económico y social capitalista, podemos dotarnos de estrategias para superarlo, pese a los que, con grave insulto para la razón, menosprecio de la inteligencia y desconocimiento de la historia, aseveran que no puede existir otra organización social y económica distinta de la actual. Se puede concebir y garantizar la independencia socioeconómica de toda persona, y por tanto su libertad y autonomía. Se puede empoderar a las personas para evitar la dominación y la explotación, con nuevas formas de producción y relación económica que permitan satisfacer las necesidades reales de forma autogestionaria y coordinada. Se puede atender a las necesidades de las personas sin que ello suponga la destrucción del medio ambiente ni la expoliación de los recursos naturales de las poblaciones menos desarrolladas. El camino hacia la democracia económica se puede recorrer, creándolo al mismo tiempo.

Podemos y debemos romper los mecanismos de dominación y explotación de las personas, por más sutiles y enmascarados que sean en la actualidad. Es posible superar la lógica del sistema capitalista.

Para todo ello es necesario un cambio en la correlación de fuerzas, y jamás se ha producido tal cambio sin una fuerza, o unas fuerzas, que conscientemente dieran el empujón necesario para su modificación, sin la que la transformación de la sociedad es imposible.

Esta tarea requiere la formulación de la utopía abierta, de proceso y camino, a la que me he referido antes y, desde luego, la convicción de que esta utopía es alcanzable. Es necesario usar todos los caudales de optimismo ontológico que nos caracterizan a los socialistas, convencidos como estamos que es posible ir a mejor, cambiar, transformar las relaciones sociales. Sin este convencimiento, si creyéramos que no se puede mejorar, seríamos conservadores, defenderíamos lo actual con uñas y dientes, para evitar su empeoramiento. No es nuestro caso. Nosotros tenemos confianza en la capacidad de las personas para liberarse por sí mismas, de forma organizada y colectiva, de toda opresión o explotación.

Debemos combatir la hegemonía actual del pensamiento conservador mediante la elaboración teórica de un discurso alternativo y mediante la plasmación de una cultura política de izquierda.

Las personas dispuestas a transitar el camino de la libertad con un pensamiento emancipador, ligado a un gesto de determinación conforman la izquierda que puede crear iguales, la izquierda que puede avanzar hacia la completa democratización de la vida social, política y económica.

Esta izquierda, que existe realmente y cuya concepción es compartida por muchas personas con independencia de su militancia o no en determinados partidos políticos, es la izquierda que puede acelerar el futuro. Es la izquierda necesaria.

(artículo publicado en el núm. 27 de "Razón socialista")

O Ferrol

He estat un xic menys de 24 hores a Ferrol,

Hi he anat convidat pels amics de l'Asociación Cultural Fuco Buxán, amb els que mantinc una relació que comença a sumar anys, i que cada cop m'omple de més satisfacció.

Són gent de la que cal aprendre.

S'han unit en defensa de la seva ciutat i la seva comarca contra les amenaces gasístiques i contra els resultats de la crisi industrial ja antiga, però no es limiten a això sinó que exploren també els camins de les esquerres socials i polítiques, fan bandera de la seva identitat gallega i actuen en la solidaritat internacional i en la recuperació de la memòria de les lluites obreres, tot això per a tenir eines per a actuar per construir un futur diferent.

Aquest cop presentaven el número 27 de la seva revista semestral "Razón Socialista", que porta com a lema "Pola rexeneración da esquerda".

Si ho penseu un moment, veureu l'esforç increïble que suposa el fer sortir 27 números d'una revista semestral per a una associació.

La presentació, en la que vaig participar amb una xerrada sobre "L'esquerra necessària", es va fer a la sala Sargadelos, i es van haver d'afegir cadires a les previstes pels organitzadors, amb públic de totes les edats, amb important presència de gent jove i, segons em van dir, amb persones que assistien per primer cop a un acte de l'associació.

Aquesta és també una manera de contribuir a "gañar o futuro" com diu la portada de la revista.

El present del futur

Ahir va ser la vint-i-vuitena vegada. Això comença a impressionar com a consolidació d'una tradició democràtica. Ahir l'alcalde de Barcelona es va dirigir a tothom qui el volgués escoltar en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes a la nova seu del Conservatori del Liceu, el bell mig del Raval.

Sempre resulta interessant el repàs anual del que ha passat a Barcelona, i l'exposició de propòsits per a l'any entrant, però ahir es va superar aquest marc de referència per a exposar una visió que abasta, pel cap baix, la propera dècada.

La confiança en las capacitats de la gent de Barcelona, en les seves possibilitats i en la seva voluntat de treball i de millora va ser, al meu entendre, l'eix de l'intervenció de Jordi Hereu.

La voluntat de mantenir i consolidar la capitalitat de la Mediterrània, juntament amb la de Catalunya, i la de jugar un paper decisiu a Espanya i al sud d'Europa és el fonament de totes les línies d'actuació exposades.

Això ha de permetre la continuïtat de les polítiques d'impuls econòmic, de creació lliure, i de cohesió social que conformen el que s'anomena "model Barcelona".

Em sembla especialment important les referències repetides a la cohesió social en relació als nous ciutadans, als immigrants recents, en uns moments com els actuals en que alguns semblen cedir massa fàcilment als dubtosos encants del populisme, amb pèrdua completa de l'orientació que ha de mantenir una política d'esquerres.

En resum, em va agradar no perdre'm la conferència i recomano als qui no hi vau ser que la seguiu a la premsa, a Internet o on us vagui, que avui en dia les possibilitats són variades i entretingudes.

Tard, però en la bona direcció

Semblava que no arribaria mai, però per fi tenim Secretari General de la Unió per a la Mediterrània, amb seu al Palau de Pedralbes de Barcelona.

El nomenament del diplomàtic jordà Ahmed Jalaf Masade per a aquest lloc clau desencalla la formalització institucional d'una Unió, hereva de l'anomenat Procés de Barcelona, que va tenir un naixement difícil, i que està tenint grans dificultats en el seu desenvolupament, per causa bàsicament dels atacs israelians a Gaza d'ara ha fet un any, que provocaren la comprensible negativa dels països àrabs a seure amb el Govern d'Israel.

Sort n'hem tingut, encara, de l'existència de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrania, que va aconseguir amb prous dificultats, assentar el principi de la continuïtat de les relacions entre els parlamentaris dels 43 països de la UpM, i fer que, en la pràctica, els treballs parlamentaris continuessin amb presència d'israelians, palestins i de tots els parlamentaris àrabs.

Ara caldrà completar l'estructura de la Secretaria General i que comenci a treballar en els importantíssims projectes de cooperació que constitueixen l'espinada de la Unió per a la Mediterrània.

Croàcia vota esquerres

A l'esquerra, com l'imatge del logo del Partit socialdemòcrata de Croàcia.

Així va votar diumenge passat el poble croat, amb proporcions del que els experts anomenen un terratremol electoral.

Això suposa que l'any vinent entrarà a la Unió Europea un nou país amb predomini socialista.

És una bona notícia per als croats, però també per al conjunt dels ciutadans europeus.

Repugnants paradisos

Així ho explicava Pepe Medina ahir a Público.

Em sembla que queden poques coses que afegir.

La permanència dels anomenats paradisos fiscals, més enllà d'algunes mesures cosmètiques recents, és un dels més greus problemes que tenim la majoria de la població, que som decents.

La certesa del frau que fa que els mateixos que tanquen empreses i deixen gent a l'atur tenen els seus guanys ben guardats a llocs que tots podem recitar de memòria es fa cada cop més insuportable.

Cal fer-hi quelcom de seriós, i ben aviat.

Un degoteig pervers

Ahir va ser la notícia de la construcció de quatre edificis per a colons jueus al costat de l'Hort de Getsemaní, a Jerusalem Est.

Avui és la de l'aprovació pel Comité municipal de planificació de Jerusalem de l'edificació d'una nova colònia amb 50 habitatges al barri de Shuafat, també a Jerusalem Est.

Ho de de repetir, Jerusalem Est no és part de l'Estat d'Israel sinó que és un territori palestí il·legalment annexat per Israel, sense reconeixement internacional.

Ho de de repetir, no es tracta d'innocents qüestions urbanístiques ni del desig de proporcionar habitatge a tots els ciutadans d'Israel. Es tracta, al contrari, de proporcionar-ne només al jueus en territori palestí il·legalment annexat, i amb la finalitat de canviar la situació demogràfica en el que és una planificada neteja ètnica de la part àrab de Jerusalem.

Tot això té greus conseqüències, establint fets consumats que el govern israelià vol irreversibles per a fixar les fronteres d'Israel més enllà de les internacionalment reconegudes.

És un pervers degoteig contra la pau, contra la justícia.

Els reis de l'Orient

Aquesta imatge s'ha convertit en un modest i petit clàssic en aquest blog.

Recentment vaig poder veure els mosaics originals a la Basílica de Sant Apolinar Nou, a Ravenna, i va augmentar la meva predilecció per aquesta representació dels mags orientals amb les seves gorres frígies.

Una flaca que tinc per aquest símbol i pels oximorons, i trobo que el des reis amb gorra frígia n'és un de prou bo.

Avui s'acaba el cicle de festes d'hivern, amb una que em fa una impressió especial per la càrrega de complicitat social que arrossega.

Avui tothom es posa d'acord per a aconseguir un objectiu compartit. Tant de bo que això es fes amb més freqüència!

Londres, un cop més

Un cop més uns dies a Londres, a la recerca de música, teatres, museus, remenar a botigues i tafanejar llibreries de vell.

Fins a la tornada!