El túnel del temps

Exactament aquesta és l'impressió que varem tenir tots, em sembla que també molts diputats del PP, quan dimarts passat, a la Diputació Permanent, varem sentir l'intervenció del seu portaveu per a l'ocasió per a justificar la petició de convocatòria urgent i extraordinària de la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés dels Diputats per a que comparegués el Ministre Moratinos i expliqués la seva visita a Gibraltar i si hi ha modificacions en la política espanyola al respecte.

La sensació de tornar a sentir la banda sonora del "No-Do" amb la incontinència verbal característica per a referir-se a Gibraltar, acompanyada d'improperis contra Moratinos i el Govern en general de l'estil dels de conspiració judeo-masònica i contuberni de Munic, amb el complement de l'acusació de traïdoria a la pàtria, és quelcom que feia un cert temps que no experimentàvem.

No sembla que la retòrica pàleo patriòtica amb regust franquista tingués massa efecte sobre el vot dels membres de la Diputació Permanent, que varem votar contra la proposta del PP, amb un resultat de 21 vots pel si, 28 pel no, 3 abstencions, no recollint la proposta ni un sol vot que no fos dels proposants.

Un cop més es va demostrar la completa, i ben guanyada, solitud del PP en aquesta matèria.

Assassins!

Acaben d'assassinar dos Guàrdies Civils a Palmanova, Calvià, i ferir un nombre encara indeterminat de persones.

Són simplement assassins, res d'altre.

No deixarem que vencin. No deixarem que canviïn la voluntat del poble.

Els assassins no canviaran la història.

Overbooking al Ritz

Ara fa dos anys vaig titular un post com "Expectació al Ritz". En ell feia una petita crònica de la primera intervenció en un esmorzar-col.loqui, tan típicament madrileny, del President Montilla.

Va ser el dia en que va pronunciar la frase que es va fer famosa, d'advertència sobre la desafecció que creixia a Catalunya.

Avui el titulo amb referència a l'overbooking, perquè l'expectació ha tingut aquest matí aquest resultat. Dos salons del Ritz, com a les grans ocasions, i gent dreta buscant desesperadament una cadira, com no ho havia vist mai, han estat els efectes de l'overbooking. Entre els assistents, dos Vicepresidents i quatre Ministres, cos diplomàtic, societat civil abundosa i premsa a dojo.

El President Montilla ha complert totes les expectatives. Ha fet una intervenció mesurada, però ferma i clara, en defensa del interessos de Catalunya, de descripció de la bona situació política que s'obre amb els acords de finançament, no sols per a Catalunya, sinó per al desenvolupament federalitzant del nostre Estat de les Autonomies. Ha descrit els reptes i ha assenyalat camins. Ha expressat amb tota claredat la necessitat de la lleialtat institucional en totes direccions, i la voluntat plena de col.laboració, treball i lideratge en el que sigui convenient de les tasques polítiques i socials al conjunt d'Espanya.

No ha mancat la clara, necessària i enèrgica condemna dels separadors, dels atiadors de la catalanofòbia, amb l'advertiment de que no treballen pel bé comú, sinó per exclusives finalitats partidàries d'aprofitament electoral de l'odi, amb tots els perills que això implica.

Acabo amb una cita del discurs del President Montilla que m'ha agradat com a definidora de cert ambient actual: "El pessimisme ha adquirit un excessiu prestigi intel.lectual."

Contra el pessimisme lluitem per obligació política, com ens ha ensenyat, entre d'altres, Gramsci.

Seguirem endavant

La bomba de Burgos no canvia, no pot canviar, res. Només produeix dolor als nombrosos ferits i als seus familiars i destrucció de béns. No canviarà, però, la clara determinació dels demòcrates.

Seguirem endavant amb la lluita per la democràcia, que els terroristes abominen. Mantindrem l'Estat de Dret i la lluita per la justícia, que els terroristes ignoren. Defensarem la llibertat de cada ciutadà i cada ciutadana, que els terroristes menyspreen.


La democràcia no és fàcil, no ho ha estat mai, però no caurà a mans dels etarres, als que només espera la presó i la dissolució.


Seguirem endavant!

Això s'acaba

Tot això es va acabant. Enguany el curs polític s'ha allargassat molt més del normal, i de fet encara em queda alguna Diputació Permanent escadussera a la que assistir al Congrés dels Diputats, però això es va acabant.

Ho fa en un moment de particular importància política, en què han passat moltes coses, algunes d'elles de ben favorables per a Catalunya i per al conjunt del sistema federalitzant del nostre Estat de les Autonomies.

El Govern de la Generalitat ha treballat com no ho havia fet cap Govern anterior i el resultat ha estat uns acords sobre finançament que obren una nova etapa, ben diferent de la del crit de "Peix al cove!", amb un sistema que té en compte les exigències de l'Estatut del 2006, que conté elements de bilateralitat, que posa les condicions per a l'establiment de la bundestreuer (confiança federal), i que fa que per primer cop Catalunya rebi uns ingressos per càpita superiors a la mitjana, tal com és superior a la mitjana la seva aportació per càpita al sistema.

Això ha configurat un escenari en el que la centralitat política és ocupada pels tres partits que conformen el Govern de la Generalitat, que han trobat la plena complicitat de l'immensa majoria de la societat civil catalana.

Aquesta centralitat i aquesta complicitat posa el Govern en immillorables condicions per a fer una tasca de cohesió social com mai s'havia fet fins ara, aprofitant el nou finançament.

De tot això en parlarem, però, a la tornada, si no passa res.

De moment, i donat que tot això s'està acabant, jo baixo la persiana fins al setembre. Bones vacances a tothom!

(article publicat a e-noticies)

N.B.: El tancament encara no va pel blog, és per les col.laboracions a e-noticies!

Ens ho hauríem de fer mirar

Trobo que l'Alfons López ho encertava del tot l'altre dia, dissabte passat, a Público.

O canviem els ritmes i les prioritats en la nostra vida, o anem per mal borràs.

Un discurs moral

En un clar signe de globalització, el vaig comprar aquest juny a la botiga FNAC de Beirut, encara que està editat a França per Grasset el febrer d'enguany. Tot just ara n'he acabat les seves 314 pàgines.

El subtítol del darrer llibre d'Amin Maaluf, libanès d'origen i molt llegit també al Líban, on en vaig veure un exemplar a les taules de gairebé tots els diferents líders polítics amb qui varem parlar, titlla "Le dérèglement du monde" d'assaig. Jo més aviat en diria un sermó moral.

Resulta peculiar en un assaig que no es citi cap bibliografia, i que es remeti qui la vulgui conèixer a la pàgina de l'editor, a un lloc específic de bibliografia de Maalouf, amb l'advertència explícita de que es va actualitzant i que, per tant, no es pot dir que sigui la utilitzada per l'autor en el moment d'escriure el llibre. En el text que se'ns ofereix, només apareix una referència, no cita directa, de "L'origen dels totalitarismes" d'Hanna Arendt i vàries cites de l'Alcorà.

Es tracta d'un seguit de reflexions personals, articulades en forma d'un llarg, molt llarg, discurs oral, farcit de punts de vista personals, que m'ha resultat especialment interessant en el tros, que el mateix autor qualifica de digressió, en què es realitza una important anàlisi històrica del món àrab modern que ocupa les pàgines 107 a 180, dins d'una anàlisi de "les legitimitats perdudes" que va de la pàgina 101 a la 196, el que és prou revelador de l'importància, plenament lògica, que l'autor atorga a la qüestió àrab, i que resulta de molt interès per a un occidental.

Només per aquestes pàgines val la pena la lectura, encara que no manquin totalment d'interès la resta, amb una més que discutible posada en valor del paper de les religions i una llapissada ràpida sobre el problema del canvi climàtic, a més la dedicació a les qüestions identitàries, habitual en l'autor.

En aquest camp em sembla important la reflexió sobre que el que porta al terrorisme contra Occident no és la pobresa, sinó la consciència de la mirada despectiva occidental sobre el que composa la pròpia identitat dels grups d'on sorgeix el terrorisme.

Permeteu-me que acabi amb una cita del propi llibre, en el passatge que Maalouf dedica a la construcció europea: "pour que naisse un jour, à partir des nombreuses patries ethniques, une patrie éthique" (per a que neixi un dia, a partir de les nombroses pàtries ètniques, una pàtria ètica).

No puc estar més d'acord amb aquest discurs moral.

Els nous fets del Palau

El 1960 la Policía Armada entrava al Palau de la Música de Barcelona per a reprimir una prou moderada manifestació de llibertat nacional catalana com era l'entonar el Cant de la Senyera en presència de membres del govern del dictador Francisco Franco. Són els coneguts i merescudament famosos "Fets del Palau", que van projectar Jordi Pujol a un grau de popularitat desconegut fins aleshores per a un polític de l'oposició al règim.

El 2009, la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, entren al Palau de la Música, per ordre judicial, per a intervenir documentació diversa en relació a una suposada desviació de fons de més de 2 milions d'euros comesa l'any 2003 per, suposadament, personal directiu de l'Associació i de la Fundació del Palau de la Música.

Trista evolució aquesta, i mala posició la de la massa social de l'Orfeó Català, des socis i de la gran quantitat de persones que ens adherim de forma sentimental, no només per la qualitat de la música que s'hi escolta, al Palau de la Música Catalana.

La dubtosa trajectòria del seu president actual Fèlix Millet, Creu de Sant Jordi el 1999, amb Govern de Convergència a la Generalitat, que va obtenir 2.100 milions de pessetes de subvenció del Govern Aznar poc després d'integrar-se a l'Institut Catalunya Futur, branca catalana de la tristament famosa FAES, queda encara més compromesa amb aquesta actuació judicial.

Esperem que ben aviat sapiguem la veritat sobre tot això, quedi clar qui són els responsables i que, a més de la condemna que correspongui, quedin ben lluny del Palau i de l'Orfeó.

La seva història no es mereix quedar tacada per aquests nous fets del Palau.

Un crit per Al Quds

En un carreró molt semblant a aquest de la Ciutat Vella de Jerusalem es troba el Centre de Desenvolupament Comunitari Nidal, gestionat pels Health Work Committees palestins.

Quan hi vaig ser fa un anys, en el marc de la reunió de planificació per a la Mediterrània d'ACSUR-Las Segovias, hi vaig trobar a la seva biblioteca quelcom tan perillós com una edició bilingüe grec-anglès de l'Anàbasi, o La retirada dels deu mil, de Xenofont, de la que ja n'he parlat en una altra ocasió en aquest blog.

El Centre Nidal segueix sent-hi, però les autoritats israelianes l'han tancat el passat 14 de juliol, per considerar que suposava un perill per a l'Estat d'Israel.

Tot un seguit d'entitats i associacions espanyoles, entre elles ACSUR, han signat el comunicat que reprodueixo a continuació, i amb el que estic plenament d'acord.

CARTA DE SUPORT AL CENTRE DE DESENVOLUPAMENT COMUNITARI NIDAL DE LA CIUTAT VELLA DE JERUSALEN EST.

Les organitzacions socials, grups de solidaritat, ONG de desenvolupament i associacions de drets humans enumerades avall, condemnem la clausura per part dels cossos de Policia i Forces Armades Israelianes del Centre de Desenvolupament Comunitari Nidal en la Ciutat Vella de Jerusalem Est el passat 14 de juliol de 2009.

El Centre de Desenvolupament Comunitari Nidal va obrir les seves portes l’any 2000 com una iniciativa de l’organització palestina Health Work Committees en resposta a les demandes de les i els joves de Jerusalem de disposar d’un espai de mobilització comunitària i voluntariat. Avui dia, el Centre Nidal constitueix, sens dubte, un espai de referència per a la dinamització social i cultural de la població palestina de la Ciutat Vella i de Jerusalem en general. D’acord amb la comunicació oficial expedida per les autoritats Israelianes, el Centre Nidal romandrà tancat fins al vinent 11 d’agost, encara que segons el mateix text aquest període podria prolongar-se fins a un any.

Les organitzacions sotasignants expressem el nostre suport i solidaritat amb les treballadores i treballadors del Centre Nidal, amb les companyes i companys de l’organització palestina Health Work Committees, així com amb la població palestina de Jerusalem Est que, de manera constant i sistemàtica, pateix les conseqüències de les polítiques discriminatòries del Govern israelià, en el seu intent de reduir el nombre d’habitants palestins a la ciutat i de convertir Jerusalem en un enclavament majoritàriament jueu. Afirmem que aquest tancament constitueix, a més, una amenaça directa als esforços de la societat civil palestina per organitzar-se, protegir i promoure els seus drets en el context de l’ocupació i, constitueix un pas més en la política d’intimidació que dia a dia exerceixen les autoritats israelianes.

A través d’aquesta carta, fem una crida a la comunitat espanyola i internacional, i especialment a aquelles agències que han contribuït a la creació i a l’enfortiment d’aquest centre, a exercir pressió sobre les autoritats israelianes perquè procedeixin a la immediata reobertura del Centre Nidal i perquè es respectin els drets del poble palestí a Jerusalem.

Signat per: ACP - Associació Catalana per la Pau; ACSUR-Las Segovias; AFD - Alliance for Freedom and Dignity; Al Quds-Málaga; Asociación Hispano-Palestina Jerusalén; Asociación PAZ AHORA; CIEMEN; CJB - Consell de la Joventut de Barcelona; COBAS; Collectiu d’Estudis sobre Cooperació i Desenvolupament; Comité de Solidaridad con la Causa Árabe (CSCA); Comité de Solidaridad con los Pueblos-Interpueblos; Comunitat Palestina de Catalunya; Ecologistas en Acción; Esquerra Republicana de Catalunya; EUiA - Esquerra Unida i Alternativa; Fundación CEAR; Grupo ONGs por Palestina; ICV - Iniciativa per Catalunya-Els Verds; IEPALA - Instituto de Estudios para América Latina y África; Institut de Drets Humans de Catalunya; Intersindical Alternativa de Catalunya; Joves d’Esquerra Verda; Komite Internazionalistak; MPDL – Movimiento por la Paz el Desarme y la Libertad; Mundubat; Mujeres por la Paz y Acción Solidaria por Palestina; NEXES; NoVA - Centre per a la Innovació Social; Paz con Dignidad; Palestinarekin Elkartasuna; Plataforma Aturem la Guerra; Plataforma de Solidaridad con Palestina-Sevilla; Red de Jóvenes de la Asociación Hispano-Palestina Jerusalem; RESCOP – Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina; SCI - Servei Civil Internacional; SETEM-Catalunya; SODEPAU; Sodepaz-Balamil; Solidaridad Internacional;Taula x Palestina; Xarxa d’Enllaç amb Palestina; Xarxa de l’Observatori del Deute en la Globalització

Ni la Lluna, ni res!

Ara fa quaranta anys que la primera petjada humana es va imprimir a la superfície de la Lluna.

Jo recordo perfectament aquella nit del 20 de juny de 1969, i podria recitar la llista de les persones que ens havíem reunit per a seguir per televisió aquell moment realment històric, en que un habitant de la Terra arribava per primera vegada a un altre cos celeste. Estic ben segur de que moltíssima gent de la meva generació podria fer el mateix.

En aquell moment hi havia gent escèptica que afirmava que tot plegat era un engany del poder, en concret del Govern dels Estats Units d'Amèrica, un muntatge per a ensarronar el personal, que tot era mentida i mala fe. Argumentaven, amb suposada fonamentació científica, defectes i incongruències del que acabaven de veure.

Totes les objeccions van ser clarament rebutjades, i la realitat es va imposar per sí sola. L'home havia arribat a la Lluna, això era una veritat.

Això no va impedir que hi hagués gent que passés anys i panys mantenint la tesi de l'enganyifa, i que fins i tot ara n'hi continuï havent.

Quaranta anys després, i en un àmbit ben diferent, acabem d'assistir a un fet també històric, encara que de dimensions ben diferents. Es tracta de l'acord sobre finançament autonòmic que soluciona injustícies històriques i que suposa un pas endavant ben clar en la consolidació del nostre Estat de les Autonomies per la via federalitzant.

Com amb la Lluna, hi ha qui ho nega i diu que tot és una enganyifa del poder, en aquest cas dels Governs d'Espanya i de la Generalitat de Catalunya, i que és un muntatge per a ensarronar el personal, tot mentida i mala fe.

Es basen en el mateix tipus d'evidències científiques que els negacionistes de l'allunatge, i ells mateixos ho saben.

Em temo, però, que continuaran negant-ho encara quan hagin passat quaranta anys.

La realitat no els farà canviar mai d'opinió i de conviccions: Ni la Lluna, ni res!

(article publicat a e-noticies)

Culte a l'absurd?

Segueixo amb la meva col.lecció d'imatges d'escales que no duen enlloc.

N'he trobat arreu, i algunes les he publicat, com aquesta que ens arriba des del Pallars Sobirà. Es tracta de l'antiga llera del Noguera Pallaresa al seu pas per Sort.

Com en d'altres ocasions em pregunto si és un símbol, una al.legoria de la vida, o tot plegat és el resultat de feines deixades a mig fer.

Dissabte roig

Avui, la gent del Partit dels Socialistes de Catalunya organitzem un Dissabte roig, en que tindrem més de 300 punts d'informació als carrers i places de tota Catalunya, amb la participació prop de 3.000 companys i companyes, per a explicar als ciutadans el contingut i el significat polític dels pactes sobre finançament autonòmic.

L'ocasió històrica que aquests pactes representen per al desenvolupament federalitzant del nostre Estat de les Autonomies no es podia desaprofitar, calia fer un esforç de pedagogia política que ha estat sempre la nostra línia d'actuació, per aconseguir des de la proximitat, que els catalans i les catalanes tinguessin informació adequada sobre el gran èxit obtingut amb el finançament.

Els socialistes de l'Eixample tornem avui, una vegada més, a ser als carrers dels nostres barris, amb vuit punts d'informació simultanis.

Al carrer ens trobarem, doncs, com tantes altres vegades!

Així va anar a Gaza

Ho explica amb prou detall l'ONG israeliana Breaking the Silence, en la seva pàgina a la xarxa, i se n'ha fet ressó la premsa internacional, sense distinció d'orientacions ideològiques. A casa nostra ho hem pogut llegir, per exemple a ABC i a El País. No es pot dir, encara que ja ho diu el Tsahal (exèrcit israelià) i ho diran les autoritats israelianes de manera insistent, que es tracti d'un muntatge d'antisemites arabitzants i totalitaris.

Les instruccions rebudes pels soldats israelians abans de començar els atacs contra Gaza, que s'iniciaren el 27 de desembre de l'any passat, són plenament i clara contraris al Dret Internacional de guerra, i específicament a les Convencions de Ginebra.


Se'ls indicà que havien d'atacar i destruir sense distingir entre combatents i població civil, que no hi havia innocents car cap habitant de la Franja de Gaza ho era, i que calia destruir la major part possible de la zona assignada a cada unitat, també es va explicar com s'havien d'usar els palestins com a "escuts humans".


Recordem que en 22 dies van morir 1.400 palestins, mentre les baixes israelianes varen ser de 3 civils i 10 soldats, dels quals 4 per "foc amic". Es van destruir unes 50.000 cases, 200 escoles i gairebé un miler de fàbriques, segons dades de l'ONU, que també va veure com s'atacaven els seus locals, magatzems i escoles.


El món, la comunitat internacional, no pot oblidar això perquè només sobre la veritat es pot construir un futur de pau.

Tot buscant la melangia

L'activitat del Grup Parlamentari del PP a la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats que s'ha reunit avui només es pot definir com de busca permanent, conscient i gairebé desesperada de la melangia que, segons la coneguda dita, és la conseqüència inevitable dels esforços inútils.

Podriem resumir els esforços realitzats en els intents de fer comparèixer a la Ministra de Defensa per una qüestió tan superada com la del CNI, també en l'intent d'erosió del Vicepresident Chaves, amb l'insistència en una fantasmagòrica i irreal qüestió de suposat tracte fe favor a una empresa en que treballava la seva filla mentre ell era President d'Andalusia.

Hi hem d'afegir, sens dubte, el desesperat intent de revisar a les Corts Generals la Llei d'Educació aprovada per majoria aclaparadora al Parlament de Catalunya, amb un menyspreu total a les competències del Parlament en aquesta matèria.

La melangia suposo que els envairà després de les votacions en la Diputació que els han deixat, excepte en aquells casos en què els socialistes hem votat a favor, en la minoria gairebé sempre solitària que s'han buscat i que mereixen del tot.

220 anys, i sembla ahir!

Avui, 14 de juliol, fa 220 anys de la presa de la Bastilla, fet que ens hem posat d'acord en acceptar com a començament de la Revolució Francesa.

El lema revolucionari de "Liberté, Égalité, Fraternité" és un crit alliberador que ha il.luminat tot el temps transcorregut des d'aleshores, i que manté la seva vigència de manera indiscutible.

Celebrem avui, a més de commemorar-ho, el 220è aniversari de la revolució que més profundament i permanent ha marcat la nostra societat.

Els valors revolucionaris, els valors republicans, joves i que semblen ben bé d'ahir mateix, són els nostres valors.

Un bon acord, una coïssor incurable.

S'ha arribat per fi, i una mica massa tard, a un bon acord, a un magnífic acord sobre finançament autonòmic.

Aquest acord ha estat possible per la tossuderia del Govern de la Generalitat que, tot mantenint la disposició negociadora necessària, ha mostrat una fermesa exemplar en defensa dels interessos de Catalunya, i ho ha estat també per la capacitat i voluntat negociadora del Govern espanyol.

Tot això no era gens fàcil, car no es tractava de fixar una xifra, com alguns pretenen fer veure, sinó de quelcom molt més complicat, com és l'establiment d'un nou sistema de finançament durador en el temps i prou adaptable als canvis de la realitat com per a no tenir que negociar sempiternament.

L'objectiu s'ha aconseguit plenament. El nou sistema respecta plenament l'Estatut de 2006, inicia la seva vigència el 1er. de gener de 2009 i des d'aquest primer any els recursos per càpita de Catalunya seran superiors a la mitjana, fins a un 105,38 %. Per a valorar aquesta dada cal tenir en compte que sempre Catalunya ha aportat per sobre de la mitjana, però que mai, mai en la seva història moderna, ha rebut per sobre de la mitjana, com serà el cas ara.

El sistema, farcit d'elements federals, té a més els mecanismes necessaris per a la seva revisió en relació a les necessitats de Catalunya, augmenta la participació en els impostos estatals i amplia la capacitat normativa fiscal de Catalunya.

Té, a més, els necessaris elements de bilateralitat en el finançament de les competències específiques de la Generalitat que no formen part del model general.

Tot això ha estat ben rebut per la societat catalana, com han expressat els sindicats, les patronals i els partits polítics, amb les excepcions - no gens sorprenents d'altra banda - de CiU i el PP, que potser enyoren els moments en què es podia pactar una xifra qualsevol en un hotel cèntric, al crit de "Peix al cove!", sistema que ens ha portat a les dificultats que ara superem amb l'acord de finançament.

Sembla que ni un bon acord, un magnífic acord, pot curar la coïssor que produeix en alguns el fet d'estar a l'oposició.

Ho lamento pels qui es graten, i ho celebro per Catalunya.

(article publicat a e-noticies)

La Casa del Poble seguirà sent-ho!

Aquest cop sense víctimes, però amb danys materials, la violència d'ETA s'ha dirigit a la Casa del Poble de Durango (Biscaia), amb una bomba que l'ha malmès.

Això, tingueu-ho per ben segur, no farà canviar la política del Partit Socialista d'Euskadi - Euzkadiko Ezkerra, que seguirà estant, com sempre, al servei del poble basc i de la democràcia, contra els agressors, contra els assassins, contra els qui somnien en una Euskadi sotmesa a la seva dictadura, en un món en que la democràcia no hi té cap lloc.

Demostrem la solidaritat de tots els demòcrates amb els companys socialistes bascos de la millor manera possible, seguint fent la política de concòrdia, pau i llibertat que s'està fent a Euskadi.

La Casa del Poble seguirà sent del poble!

La calor torna irritable el personal

La calor torna irritable el personal. Aquesta és una constatació que podem renovar cada estiu, al menys a la vora de la Mediterrània.

Aquests dies estem tenint temperatures força elevades, que fan que les persones saltin ràpidament, tot responent al menor estímul. Això és veritat en la vida ordinària, civil, i ho és també en la vida política.

Veiem com alguns, amb una incidència estadística significativament elevada entre la gent de Convergència, manifesten aquesta irritabilitat amb excessos verbals de desfogament, que en una altra època de l'any ens podríem prendre seriosament pel que tenen de desaforats.

Tot això respon només a la calor? Crec honestament que no, que hi ha també d'altres raons de caire diferent, que porten les explicacions cap a mecanismes de compensació de frustracions polítiques, assumides gairebé com a frustracions personals.

Quan algú desitja que tot vagi malament, molt malament, el pitjor possible, i això no passa, la frustració deu ser greu.

Per això la constatació de la feina de govern - canals i dessaladores entre d'altres coses - , unida a la premonició de la proximitat de decisions del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2006 que es flairen com globalment favorables al mateix, i afegida al convenciment - públicament negat fins a la nàusea - de que hi haurà un acord ben honorable i adequat de finançament, constitueix un conjunt de circumstàncies que frustren alguns, i els fan irritables, molt irritables.

La calor i la frustració tornen irritable el personal. Esperem per al seu bé i per al del conjunt, que aquesta irritació se'ls passi aviat!

(article publicat a e-noticies)

Mort a Honduras

Dos morts per trets de l'exèrcit que ha disparat amb foc real contra els manifestants que esperaven l'arribada del President Zelaya a l'aeroport de Tegucigalpa.

Com era previsible, els militars hondurenys, després de la retirada de les forces policials, han reprimit els manifestants i han impedit l'aterratge posant obstacles a la pista.

La situació segueix oberta, i cal amb més urgència que mai, que es retorni al funcionament democràtic de les institucions, amb la reposició del President legítim al seu càrrec i el retorn dels militars al compliment dels seus deures constitucionals.

Cal impedir que la situació degeneri en un bany de sang i que es perpetuï la violació dels drets constitucionals dels hondurenys.

Una cita / LXVI

A black cat crossing your path probably signifies that the animal is going somewhere.

Julius Henry Marx, Groucho MARX (1890 -1977)

(Un gat negre que es creua al teu camí probablement significa que l'animal va a algun lloc)

(Un gato negro que se cruza en tu camino probablemente significa que el animal va a alguna parte)

Ciencias exactas

El Roto, maestro, con su maestría habitual nos ilustra un postulado geométrico que parece indiscutible.

Honduras, siempre

Hoy quiero, una vez más, ser simple altavoz para ayudar a difundir palabras con peso. En este caso las de Adolfo Pérez Esquivel, premio Nobel de la Paz, respecto al golpe militar en Honduras, que se pueden encontrar en su web.

Al secretario General de la OEA, a las Iglesias, Movimientos y organizaciones populares.

29 de junio de 2009

Nuevamente surgen en el continente los golpes militares apoyados por el Pentágono y la CIA y los grupos de poder económico, eclesiástico y político que no quieren cambio alguno y están dispuestos a imponer nuevamente gobiernos dictatoriales en los países que intenten cambios estructurales y la conquista de la soberanía y autodeterminación de los pueblos.

Lo estamos viviendo en la República hermana de Honduras, víctima de un golpe de Estado por las fuerzas armadas y sus aliados contra el gobierno del Presidente Manuel Zelaya, a quien detuvieron y expulsaron del país, encontrándose actualmente en Costa Rica.

El Presidente de Costa Rica, Oscar Arias asumió su responsabilidad en defensa del gobierno democrático hondureño al decir “que el golpe de Estado contra el gobierno hondureño es un gran retroceso”, y expresando su solidaridad con el pueblo hermano, reclamando la restitución de Presidente Zelaya en su función presidencial.

Rechazamos el golpe de Estado contra el presidente Manuel Zelaya y reclamamos acciones urgentes de la OEA, y de los gobiernos en el continente para respetar y restituir en sus funciones de gobierno al mandatario depuesto, sin imposición alguna.

Se debe juzgar y condenar a los militares golpistas y sus cómplices. No pueden quedar en la impunidad; son criminales que atentan contra la democracia y los derechos humanos del pueblo hondureño y dañan a todos los pueblos del continente y el mundo.

Reclamamos al Presidente de los EE.UU. Barack Obama, intervenir urgentemente para que se respete al pueblo hondureño y su Presidente electo democráticamente. Que repudie el golpe de Estado llevado a cabo por las fuerzas armadas hondureñas y sus secuaces.

Es hora que el gobierno de los EE.UU. cambie su política intervencionista en el continente latinoamericano y sepa respetar la voluntad de los pueblos. Las fuerzas armadas no actúan sin el consentimiento del Pentágono y de la CIA y la complicidad de empresarios, sectores eclesiásticos y políticos que siempre usaron y abusaron del poder para dominar al pueblo.Esos sectores antidemocráticos pretenden imponer conflictos y guerras de baja intensidad en la región para defender sus intereses y evitar la soberanía y autodeterminación de los pueblos.

Reclamamos a la OEA, desconocer el gobierno golpista impuesto en Honduras. Desconocer al gobierno de facto y restituir en su cargo al Presidente elegido por el pueblo, Manuel Zelaya.

Pedimos a los movimientos y organizaciones populares del continente y de otros países solidarios:

Repudiar el golpe de estado en Honduras.

Reclamar el restablecimiento en sus funciones del presidente Manuel Zelaya, sin condicionamiento alguno.

Reclamamos sancionar a los militares y sus cómplices; parlamentarios, magistrados, empresarios y eclesiásticos,que no pueden quedar en la impunidad.

No podemos olvidar que quedan en el continente remanentes de fuerzas armadas golpistas, impregnadas de la Doctrina de Seguridad Nacional y con añoranza de las dictaduras que, en lugar de estar al servicio del pueblo, se han transformado en tropas de ocupación de sus propios pueblos, violando los derechos democráticos y los derechos humanos.

No podemos olvidar que sectores antidemocráticos y golpistas intentaron imponer un golpe de Estado, contra el gobierno legítimo del Presidente Hugo Chávez, de la República Bolivariana de Venezuela y gracias a la acción y apoyo del pueblo venezolano y la solidaridad internacional, fue restituido al gobierno y se logró derrotar a los golpistas.

Los magistrados del Tribunal Electoral, la Corte y el Congreso, deben actuar de acuerdo a la Constitución Nacional y respetar el llamado a la consulta popular sobre la Reforma Constitucional y las decisiones democráticas del gobierno.No pueden avalar y apoyar un golpe militar contra un gobierno constitucional, se ilegitiman por sus acciones y ponen en peligro todas las democracias en el continente, al apoyar un gobierno de facto, inmoral e ilegítimo.

Por el derecho de los pueblos a su soberanía y autodeterminación decimos:

¡¡¡¡¡¡ No a los golpes militares. Basta ya!!!!!!!

Los pueblos son los constructores de su propia vida y de su propia historia.

Adolfo Pérez Esquivel Premio Nóbel de la Paz