Vides salvades

L'octubre de 2007 es va limitar la velocitat en totes les vies de l''àrea metropolitana de Barcelona, amb independència de la seva categoria, a un màxim de 80 km/hora.

Varem sentir aleshores veus abundants que protestaven en nom de no sabem quina estranya llibertat de córrer a voluntat, sense tenir en compte ni les conseqüències ambientals ni, el que és molt pitjor, les conseqüències en termes d'accidents, despeses econòmiques, i d'integritat física i vida de les persones.

Ara han passat els rebomboris dels protestaris que volien córrer tant com poguessin, car per a això havien pagat un cotxe ben potent, encara que no n'haguessin cap menester, i fins i tot hem oblidat alguna curiosa sentència, possiblement dictada per jutge afeccionat al pedal del gas, que posava en dubte l'autoritat per a limitar la velocitat.

Ara hem sabut les dades, i resulta que són escadussers els conductors refractaris a la limitació, que el nombre d'accidents en l'àrea d'aplicació de la limitació s'ha reduït en un 14 per 100, i - el més important de tot - el nombre de víctimes mortals ha estat la meitat de l'anterior.

Mesures sensates que salven vides, això és el que compta, i no l'exhibicionisme dels qui no saben fer res més que intentar demostrar una superioritat que no tenen corrent i posant en perill la vida dels altres.

Mai

Mai hi estaré d'acord.

La pena de mort no és justícia, és venjança, aniquila tota possibilitat de reinserció i ens converteix en assassins a tots els ciutadans en quin nom les autoritats executen.

Hi estic militantment en contra, sigui quin sigui el reu, sigui quin sigui el delicte que hagi comés, sigui quina sigui l'autoritat de pren la decisió d'executar.

Per això protesto de la decisió del President dels Estats Units d'Amèrica, George W. Bush, d'autoritzar l'execució del soldat Ronald Gray condemnat el 1988 per violació i assassinat.

Per això vaig signar el manifest del Partito Radicale contra la pena de mort demanada contra Tariq Aziz, Ministre d'Afers Estrangers de Sadam Hussein, acusat de crims de guerra.

Per això manifesto la meva protesta per la salvatjada comesa pel règim teocràtic de l'Iran que fa pocs dies, en una suposada acció exemplar, va executar en una sola matinada 29 persones condemnades per diferentes delictes.

No em quedaré mai callat mentre es continui aplicant la pena de mort on sigui.

No acceptaré mai que es mati en el meu nom.

Visc a Barcelona

Visc a Barcelona, de tota la vida, i no em fa res de dir quan convé: Visca Barcelona!

El mateix que a mi els passa a la immensa majoria dels habitants de la capital de Catalunya, que estan satisfets de viure-hi i l'aprecien amb una indiscutible rauxa - temperada per la sàvia i exigent crítica - que els fa oposar-se als qui denigren la ciutat.

Una recent campanya municipal anomenada Visc(a) Barcelona, ha congriat les ires de les diverses oposicions municipals de dretes, la de CiU i la del PP, que l'han blasmat amb abundància d'epítets denigradors.

Resulta, però, que els ciutadans de Barcelona manifesten conèixer la campanya en un 89 per cent dels casos, i estar-hi d'acord en un 73,3 per cent, tot i que només un 60 per cent l'atribueix a l'Ajuntament, que és el seu autor.

Sembla doncs que ni es tracta d'un malbaratament en propaganda política, ni hi ha refús ciutadà, ans al contrari, una clara identificació amb la campanya que connecta perfectament amb els sentiments de pertinença i d'orgull barceloní.

Sentiments prou entenedors per tant com reflecteixen la contribució que la ciutadania ha fet a la construcció de la ciutat amb la seva aportació crítica, amb els seus vots, amb el seu comportament cívic, amb la seva identificació amb un esforç comú.

Per això tenen mala peça al teler els qui, com les oposicions municipals de dretes, basen el seu intent de desgast del govern municipal en l'atac a la ciutat que els ciutadans han fet seva amb tanta intensitat.

(article publicat a e-noticies)

Una cita / LII

Le courage c'est de chercher la vérité, et de la dire.

Jean JAURÈS (1859 - 1914)

(La valentia és cercar la veritat, i dir-la)

(La valentía es buscar la verdad, y decirla)

¿Hacia el futuro?

Lo más importante, por supuesto, es soltar la mano.

Lo más importante es encontrar el propio camino, pensar por si mismo, y actuar en consecuencia.

Un camino propio, no impuesto, pero compartido y colectivo, hacia el futuro es lo necesario.

El Roto, una vez más, nos lo enseña.

Why not?

Ralph A. Blakelock (1847-1919), pintor paisatgista americà ben diferent de la resta, per la seva especialització en escenes nocturnes, en què la lluna hi juga el paper principal.

Pare de família més que nombrosa, pobre com una rata i amb greus problemes psiquiàtrics, va crear en els seus paisatges una atmosfera melangiosa, d'anticipació del dolor de la pèrdua futura, que el fan ser tota una altra cosa respecte al paisatgisme èpic, d'exaltació de la conquesta territorial, de la seva època.

A mi m'agrada, per aquesta raó he penjat una foto de la que potser és la més coneguda de les seves obres "Moonlight" que es troba al Museu de Brooklyn.

Perquè no?

Falsa memòria urbana

Els menys despistats, que arriben a veure la placa d'un carrer pel que no circula ningú, es sorprenen de que una ciutat amb tan alt concepte de la civilitat dediqui un carrer a un lladre, per més Perot que es digués.

Els més atents i coneixedors de la ciutat, que a Barcelona som legió, pensàvem que el carrer estava dedicat a Pere de Rocaguinarda, cabdill dels Nyerros i bandoler al Montseny fins que passà a Itàlia com a capità dels exercits espanyols.

Doncs bé, sembla que es tracta d'una llegenda urbana, encara que aquest cop ben inofensiva, i que la realitat és menys romàntica i no tan arrenglerada amb la rauxa com suposàvem. Més aviat es decanta pel complet seny d'indicar un carrer per quelcom que tothom sabia en aquell moment.

El nom de Perot lo Lladre és, segons diuen els erudits historiadors Roca i Comas, una deformació del nom de Pedro Ladrón Ridaure, cavaller aragonès, amic del Rei en Jaume II, que tenia casa posada en aquell indret.

Entre el lladre més o menys anònim, el bandoler amb aura romàntica i l'amic del rei, havia de guanyar el darrer.

Tampoc no cal, però, que ho escampeu massa. No passa res per que continuem fent servir la fantasia.

Memòria històrica urbana

De manera completament inexplicable va sobreviure tota la dictadura franquista, encara que cada cop més difícil de llegir, la pintada amb quitrà que demostrava que la que fou i torna a ser la Plaça de Sant Josep Oriol, havia estat la Plaça del Milicià Desconegut.

No era un homenatge espontani, com podia fer pensar el poc ortodox mètode de retolació, sinó que la decisió havia estat presa pel Consell Plenari Municipal l'any 1937, i va durar fins 1939.

La tossudesa insistent de la JSC de Barcelona va fer que l'Ajuntament acabés restaurant la retolació, que ara es pot llegir perfectament, com es veu a la meva mala foto, i que prop del lloc es posés el 2004 una placa en la que s'explica el fet i que acaba amb una imprescindible dedicatòria: "En memòria d'aquells que van donar la vida en defensa dels seus ideals"

La ciutat i la ciutadania tenen aquí un bon motiu d'exercici de la memòria història, i de la reflexió que l'ha d'acompanyar necessàriament.

El horror de la indiferencia

La frialdad de la descripción de los hechos no impide el horror, sino que lo acentúa.

A primeras horas de la tarde, en la playa de Torregaveta, cerca de Nápoles, bajo un sol de justicia se produce la injusticia.

Dos niñas gitanas, nacidas en Italia, Cristina, de 13 años y Violetta, de 12, sofocadas por el calor que soportan en su trabajo de vendedoras ambulantes en la playa, deciden tomar un baño. No saben nadar, acaban de comer, y se ahogan.

La playa está llena de bañistas, que presencian la escena sin que más que unos pocos realicen algún amago del todo insuficiente, de salvamento de las niñas gitanas. Cristina y Violetta mueren ante los ojos y la indiferencia de los bañistas, que tampoco interrumpen su baño de sol mientras los cadáveres permanecen en la playa, someramente cubiertos por unas toallas, ni cuando se trasladan los mismos en sus féretros, cuyo paso contemplan desde las tumbonas.

Al fin y al cabo, sólo son unas gitanas. Las autoridades han dado en los últimos tiempos suficientes señales de como hay que tratar a los gitanos. Si es bueno quemar sus campamentos, si es bueno ficharlos y hacer un censo étnico, si es bueno expulsarlos de sus viviendas, la indiferencia ante su muerte parece ser lo que se espera de los ciudadanos.

Vera Carig, la abuela de Cristina y Violetta ha lanzado el merecidísimo anatema: "Podíais salvarlas y no lo habéis hecho. Podíais tener respeto ante su muerte y no lo habéis tenido. Malditos seáis."

Así, con la indiferencia ante el horror, con el horror de la indiferencia, comienzan los fascismos.

Com la majoria

Com la majoria del nostre país, el PSC està per la defensa dels interessos de Catalunya i dels seus ciutadans, i així ho ha demostrat en el Congrés que vam tenir el passat cap de setmana.

Com la majoria, el PSC vol i exigeix el compliment del que es preveu en l'Estatut, que és una llei plenament vigent, siguin quins siguin el recursos pendents davant el Tribunal Constitucional.

Com la majoria, el PSC vol i exigeix un sistema de finançament que permeti donar als ciutadans de Catalunya els serveis als que tenen dret, i que tingui en compte l'existència de necessitats socials agudes també a Catalunya.

Com la majoria, el PSC vol una solución raonada i negociada, raonable també, a les necessitats de finançament.

Com la majoria, el PSC vol un marc de convivència respectuós amb la diferència, la diversitat, la discrepància fins i tot, i que faci que tothom es senti còmode i a gust en aquesta situació.

Tot això perquè el PSC és com la majoria, és el millor reflexe de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i representa millor que ningú els seus interessos.

(article publicat a e-noticies)

Esta vez en Na'alin

La noticia aparece en el periódico israelí Haaretz, y ha sido puesta en circulación por la actuación de la organización israelí de defensa de los Derechos Humanos B'Tselem. Resulta, por tanto, poco sospechosa de ser un montaje anti-sionista.

En las cercanías de la población palestina de Na'alin, en la Cisjordania ocupada, se desarrollaba una manifestación contra la construcción del Muro, cuando el ejército detiene a un joven palestino, le venda los ojos, le ata las manos a la espalda, lo conduce a un vehículo militar, y junto al mismo dispara contra el detenido un bala de acero forrada de goma a una distancia aproximada de 1,5 metros.

Todo ello en presencia de un oficial superior del Ejército, como es un Teniente Coronel.

No parece que este sea un trato admisible en ningún supuesto, y menos contra un prisionero vendado y reducido.

La noticia se ha sabido porque B'Tselem ha repartido en las áreas donde se producen más incidentes un centenar de cámaras de vídeo para que los palestinos puedan gravarlos, como en el presente caso, en que la autora del vídeo es una joven de 14 años que lo filmó desde la ventana de una casa.

La buena parte de la noticia es precisamente que se ha conocido, y que ha sido una organización israelí defensora de los Derechos Humanos la que ha puesto los medios para que así sea.

Que todos los que estamos contra la violencia, contra las violaciones de los Derechos Humanos y contra la ocupación actuemos realmente es la única esperanza de empujar a los actores políticos que tienen la llave en sus manos hacia una solución que lleve a una paz justa y duradera.

Clar i català

Clar i català! Així ha parlat el Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya a la seva intervenció a la cloenda de l'onzè Congrés del PSC.

Després de la proclamació de l'excel.lent nova Comissió Executiva del Partit, amb el company Isidre Molas a la Presidència, i de les paraules del Secretari General de PSOE, el company José Luís Rodríguez Zapatero, ha arribat - com calia - el discurs del company Montilla.

Discurs realitzat en català, mal li pesi a algú, i en que ha parlat tant de les classes de català, que accepta, com de les lliçons de catalanisme que ni ell ni ningú del PSC acceptem de ningú.

Ha parlat també de l'objectiu de transformació social que tenim al PSC, i del nostre compromís amb la justícia social i amb el servei dels treballadors.

Ha dit també, ben clar i ben català, que estimem molt el company Zapatero, però que estimem més Catalunya, i en la defensa dels seus interessos treballarem el que calgui.

Tota una lliçó per als desqualificadors d'ofici.

Ja el tenim aquí

Avui divendres al matí comença l'onzè Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), que vam començar a crear fa trenta anys, i que continuem construint dia a dia.

Estarem ben ocupats fins diumenge, principalment en la discussió de les nombroses aportacions que les Agrupacions han fet al document base del Congrés.

Som un partit viu, que discuteix, que es preocupa per la seva definició política i ideològica, i que busca la millor manera de respondre a les necessitats dels ciutadans, sense perdre de vista que el seu objectiu és la justícia social.

Dilluns tornaré al blog, fins aleshores em dedicaré a la conversa presencial i a l'acció en l'univers no virtual.

Del vertigen a la caiguda?

No fa pas gaire parlava sobre el vertigen que em provocava la situació de les reclamacions competencials i el tractament que es donava a la qüestió lingüística a Bèlgica.

Les darreres notícies han incrementat de manera important la meva sensació vertiginosa.

La tercera dimissió del Primer Ministre Yves Leterme (democratacristià flamenc) des de que va guanyar les eleccions legislatives de juny de 2007 pot ser una simple posada en escena, però respon ben clarament a un ambient cada cop més enrarit en les relacions flamenco-valones.

La persistència dels flamencs, majoritaris i rics, en separar la gestió de temes d'enorme importància per a la solidaritat social de la que puguin fer les institucions belgues deixa en molt mala posició els minoritaris i empobrits valons.

S'hi suma l'afer de la divisió de la circumscripció electoral BHV (Brussel.les- Hal-Vilvoorde) aprovada amb els vots exclusivament dels diputats flamencs, i que suposa impedir a desenes de milers de francòfons de la perifèria de Brussel.les optar per elegir candidats de la seva llengua, obligant-los a emetre el vot a favor de llistes flamenques o no votar.

Tot plegat fa témer que passem de la sensació de vertigen a una real i física caiguda, amb conseqüències de fractures molt més que greus.

Esperem que el seny s'imposi i l'art - tan belga - de la composició adobi la situació.

Metafísica urbana

Carrer del Dubte? Plaça del Dubte?

De quin dubte? De l'existencial? Del dels pagesos que en entrar a ciutat no sabien per quin carrer tirar? Del dels propietaris que no van poder esbrinar de quina finca venia l'aigua que brollava allí?

Jo dubto, tu dubtes, ell dubta, tots dubtem.

Qui no té feina, el gat pentina

El fet que els noms de les poblacions catalanes apareguin en català als senyals de trànsit existents a les carreteres catalanes està provocant una pentinada massiva de gats per part de gent que no té feina.

No cal dir que el fet que a Catalunya a les fleques el pa s'anomeni pa fa anar també les pintes de gat a gran velocitat. Si hi afegim allò que ja no té nom, és a dir que els horaris d'atenció al públic figurin a Catalunya en català, amb números és clar, però en català, comprendreu que la frisança pentinadora de gats no tingui aturador.

A la gent de "El Mundo", que ha acabat la feina de denúncia de la conspiració etarra-serveis secrets-islamistes-monclovita per l'onze de març, privada com està ja per sentència de la seva ració de pólvores bòriques, li cal urgentment pentinar el gat.

Inventar-se una situació d'enfrontament lingüístic a Catalunya els ha semblat una bona manera d'entretenir-se, i no els ha fet cap angúnia jugar amb coses tan sensibles com les que juguen, car creuen que poden treure així algun profit en la seva campanya contra la convivència.

Aprofitar les sensibilitats a flor de pell, jugar amb el desconeixement del que realment passa a Catalunya, excitar les passions són les armes que han decidit d'emprar per atacar els diferents governs socialistes.

Tant de bo pentinessin el gat físicament, potser es calmarien i deixarien que la gent visqués i convisqués en pau.

(article publicat a e-noticies)

Unió per a la Mediterrània

La notícia és arreu. Ahir a París es va confirmar el naixement de la Unió per a la Mediterrània.

La complexitat estructural d'aquesta Unió és prou evident, les tensions en el seu sí ho són també, i les diferències entre els seus membres són immenses.

És cert que la mar Mediterrània ens uneix des del començament de la Història, però és també cert que constitueix entre la riba nord i la sud la frontera més desigual del planeta, en termes de renda per càpita, demogràfics, etc.

Les dificultats de l'empresa són prou importants i conegudes com per a parlar-ne massa.

M'interessa més que pensem en les seves potencialitats, en les coses que es poden fer i els llaços que es poden teixir entre els països del Nord i del Sud de la Mediterrània.

En interessa, crec, fer tot el possible per a treure el màxim rendiment d'aquesta Unió, del punt de vista polític, econòmic, de seguretat, de drets humans, de cooperació, cultural, i d'altres.

Els qui integrem l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània estem disposats a treballar en aquest sentit, i ho demostrarem ben aviat.

Sempre al carrer

Aquest mati, a ple sol i al costat dels venedors i compradors de llibres de vell, còmics i discos, i dels intercanviadors de cromos del Mercat de Sant Antoni, els socialistes de l'Eixample hem tornat a estar al carrer.

Hem repartit un gran nombre d'exemplars de l'explicació de la nostra posició contrària, radicalment contrària, al projecte de directiva europea sobre el temps de treball, que tantes coses posa en perill i tantes pretén modificar en contra dels treballadors.

La defensa de la negociació col.lectiva, de les conquestes dels treballadors, del model social europeu atacat ara per algunes institucions europees són el nucli de la nostra postura.

L'acollida de la gent ha estat molt bona, com esperàvem. La gent vol que els polítics ens expliquem i vol trobar-nos al carrer parlant de les coses que els preocupen.

Així seguirem!

Una cita / LI

La vérité appartient à ceux qui la cherchent et non point à ceux qui prétendent la détenir.

Jean Antoine Nicolas de Caritat, Marquis de CONDORCET (1743 - 1794)

(La veritat pertany als qui la busquen i no als qui pretenen tenir-la)

(La verdad pertenece a quienes la buscan y no a quienes pretenden detentarla)

No pararem

No tenim cap intenció de parar.

Els del PSC manifestarem tant com calgui la nostra oposició a la proposta de directiva europea sobre el temps de treball.

Farem el que podrem per a explicar el desastre que suposa, i per a implicar i comprometre a la societat en el combat contra la mateixa.

Parlarem amb tothom, i ens mobilitzarem com convingui.

No pararem!

Todos somos gitanos

En Italia, el ultraderechista Ministro del Interior, Roberto Maroni ha comenzado, según las noticias que nos llegan, a censar a los gitanos que viven en los campamentos de Nápoles y Roma, fichándolos con toma de huellas digitales y, además, haciendo constar en la ficha la etnia y la religión del ciudadano en cuestión.

La propia y morigerada Comisión de la Unión Europea, a través del Comisario de Empleo y Asuntos Sociales ha advertido a Italia que tomar las huellas y clasificarlas conjuntamente con la etnia contradice la legislación europea al respecto.

Las cínicas declaraciones del Ministro Maroni, representante para este asunto del conjunto del Gobierno Berlusconi, pretenden "convencer" a la opinión pública de que el censo se realiza en beneficio de los censados y para proteger a los gitanos.

Los censos de población judía realizados de acuerdo con las leyes raciales nazis, y luego fascistas y de los colaboracionistas en distintos países europeos, también fueron justificados como un elemento de protección de los judíos.

Todos somos gitanos, como todos somos judíos, palestinos, bubis o guaranís, puesto que todos somos humanos.

Actuemos como tales, seamos solidarios ahora con los gitanos de Italia.

Lo que va de la justicia a la Justicia

El Roto, inevitable sección fija en este blog, por tal como es ineludible consultarlo para entender el mundo en que vivimos.

No ho faré

Aniré un pas més enllà del que segons Melville va fer l'escrivent Bartleby i, enlloc del ja clàssic "I would prefer not to" (preferiria no fer-ho), dic que no ho faré.

No parlaré de l'autodenominat "Manifiesto en defensa de la lengua común", per causa del qual es barallen els més representatius medis de la premsa de dretes madrilenya mirant d'aconseguir el màxim nombre de signatures.

Em sembla que parlar-ne els fer el joc als qui se l'han inventat i, sobre tot, a tots els qui l'esbomben sense cap preocupació per la llengua castellana, sinó empesos només per designis polítics d'enfrontament i divisió.

Mantindré simplement el que sempre he dit, a Catalunya no hi ha cap problema amb els usos de les diferents llengües, i si n'hi ha és per l'escasa presència pública del català.

O, si em permeteu una afirmació menys frívola del que sembla, el major problema lingüístic a Catalunya és el baix nivell de coneixement de llengües estrangeres, especialment de l'anglès.

(article publicat a e-noticies)

Vertigen

El coneixement de vàries llengües és bo, sense discussió. Usar-les i poder-les usar totes en llibertat és igualment bo, em sembla que també sense discussió.

Enfrontar la gent usant la llengua com a mer instrument polític és dolent, sigui on sigui que es faci.

Portar l'enfrontament i l'exclusió lingüística a l'extrem de mirar d'impedir que desenes de milers de francoparlants puguin votar, o no, candidats francoparlants i obligar-los a elegir exclusivament entre candidats flamencs és quelcom més que dolent.

Trencar el territori brusel.lès, clarament compacte, per a aconseguir aquesta finalitat és quelcom més que irresponsable. Fer-ho usant exclusivament els vots dels diputats flamencs i amb el desacord total i ple dels diputats francoparlants va força més enllà de la mera irresponsabilitat.

Tot plegat produeix una frisança estranya que, quan veiem el lleó de Flandes associat a la creu celta, es converteix en vertigen.

De nuevo a Madrid

Fin de semana completito en Madrid, donde estoy desde ayer.

Se trata de aprovechar todas las facilidades de transporte para simultanear la atención al 37 Congreso Federal del PSOE, al que asisto como invitado, y a la reunión de la Junta Directiva recién elegida de ACSUR-Las Segovias.

En cualquier caso, parece garantizado que el aburrimiento será algo que permanecerá al margen de los planes.

Els joves contra les 65 hores

La Joventut Socialista de Catalunya ha convocat una concentració per a demà, dissabte 5 de juliol, davant la seu del Parlament Europeu a Barcelona (Passeig de Gràcia a l'alçada de Provença). En torbareu tota la informació aquí.

És una manifestació del rebuig profund que aquest projecte de directiva europea provoca a tots els socialistes.

Els joves socialistes organitzats políticament ens convoquen a tots a assistir-hi. Em sembla que l'ocasió s'ho val, i em sap greu no poder-hi ser per haver d'assistir al 37è Congrés Federal del PSOE.

Així que no m'acuseu de Capità Aranya, però malgrat no poder-hi anar us incito a tots a ser-hi.

65 hores, ni de conya!

Brussel.les - Palestina

Sóc altre cop a Brussel.les, a la seu del Parlament Europeu, participant a les 2ª Conferència del Grup Parlamentari Socialista sobre els reptes i perspectives de la situació al Mitjà Orient.

Es tracta de donar continuïtat a una iniciativa que aplega a la mateixa sala a representants polítics elegits i a representants de la societat civil implicada en el procés cap a una pau justa i duradora a la regió.

Hi haurà diverses exposicions sobre la situació i les seves perspectives, i a més i potser el més important, varis tallers participatius sobre els reptes que plantegen la situació econòmica, el medi ambient, i la situació cultural i educativa.

Tota iniciativa que tendeixi a formar consensos per a una pau justa i duradora és digna de ser atesa, siguin quines siguin les dificultats que s'albirin en el seu camí.

Un bri d'esperança

He llegit una notícia que m'ha donat un bri d'esperança en el futur, i que m'ha confirmat que els esforços pedagògics, en què es resum la política, poden tenir els seus fruits.

Confrontats a la terrible pregunta sobre la legitimitat de la tortura per a salvar vides innocents en el cas de terrorisme, d'acord amb un estudi internacional, fet per la'organització World Public Opinion de la Universitat de Maryland (Estats Units d'Amèrica), el 82 % dels enquestats a Espanya han respost amb un rotund no, el que ens situa en el primer lloc mundial, compartit amb el Regne Unit i França.

Cal destacar que en una enquesta feta per la BBC dos anys abans, en que el percentatge de refús arribava només al 65 %.

Als Estats Units d'Amèrica, per desgràcia, sembla que el refús ha baixat en els dos mateixos anys del 58 al 53 %.

Per a mantenir l'esperança, i fer-ne quelcom més que un bri, i perquè només quan el refús social és aclaparador es pot evitar que el poder caigui en la temptació de la tortura, cal continuar la feina de convenciment de la impossibilitat moral d'acceptar la tortura en cap cas.

Barcelona - Palestina

Impecable, exemplar diria, la declaració de l'Ajuntament de Barcelona i del Consell Municipal de Cooperació Internacional per al Desenvolupament de Barcelona contra el bloqueig de la Franja de Gaza.

La solidaritat entre les dues ciutats mediterrànies, Barcelona i Gaza, s'expressa així amb tota claredat.

La mateixa claredat dels termes de la declaració, que amb una base jurídica acuradíssima deixa clar que des de la perspectiva del Dret Internacional Públic, continua existint una situació d'ocupació de Gaza, i que això comporta determinades obligacions per part de la potència ocupant, que Israel incompleix clamorosament.

Després de fer una austera descripció de la situació real a la Franja, la declaració, amb admirable equanimitat conclou el següent: a) mostrar la preocupació per les condicions de vida de la població de Gaza; b) condemnar el bloqueig i l'incompliment israelià de les seves obligacions internacionals; c) condemnar qualsevol acte de violència contra població civil i demanar el compliment del Dret Internacional Humanitari a totes les parts; i d) reiterar el suport a una solució justa i duradora, basada en el diàleg i en les resolucions de les Nacions Unides.

No puc més que saludar l'adopció d'una declaració com aquesta, i desitjar que l'exemple s'estengui i es creï una opinió irreversible a favor del respecte del Dret Internacional i la pau justa i duradora a Palestina.

(article publicat a e-noticies)