Una cita / XXXVI

Toute société qui prétend assurer aux hommes la liberté doit commencer par leur garantir l'existence.

Léon BLUM (1872 - 1950)

(Tota societat que pretén assegurar als homes la llibertat ha de començar per garantir-los l'existència.)

(Toda sociedad que pretende asegurar a los hombres la libertad debe de comenzar por garantizarles la existencia.)

Guerres de successió

Quan te les mires de lluny, resulten curioses. Les guerres, les diferents guerres, de successió en el sí del principal partit de la dreta tenen algunes característiques específiques que suposen una certa sofistificació que no amagaré pas.

Veiem, en efecte, que ningú sembla combatre per l'ús actual del ceptre i la corona, sinó que es tracta més aviat de barallar-se per situar-se per a després, un cop amortitzat el líder designat per l'actual membre del Consell d'Administració de Rupert Murdoch.

Tothom busca ser diputat, a ser possible el número 2 de la llista per Madrid, i això malgrat que la Constitució no estableix el requisit de ser diputat, i menys de ser-ho per Madrid, per a ser candidat a President del Govern, i suposo que els Estatuts del PP tampoc recullen un requisit d'aquesta mena per a ser-ne líder.

Ningú no vol anar de primer de la llista, i no podem deixar de destacar-ho. Sembla que només en Rajoy hi està disposat. Tots els altres no.

Tant les brigades amb seu a la capital, sigui a l'antic edifici de Correus de la Puerta del Sol, on radica la Comunitat, o al més modern edifici de Correus de la Cibeles on es trasllada aquest dies l'Ajuntament desvien la mirada de la cota del número 1.

Tampoc les divisions arribades de fresc de Washington, tot fent marrades per diferents viaranys, semblen que s'hi dirigeixin de moment.

I tots els generals al seu comanament són gent experimentada en moltes guerres prèvies. No es pot dir que ni Esperanza Aguirre, ni Ruiz Gallardón, ni Rodrigo Rato siguin novells inexperts.

No us sembla estrany, tot això? Em sembla que només es poden entendre aquestes guerres de successió si assumim que tots al PP estan esperant simplement la costalada que es clavarà Rajoy, per tal de substituir-lo post mortem.

ZP a L'H

Quan s'ha d'agafar el toro per les banyes, s'agafa.

El President del Govern no només ha demanat comparèixer voluntàriament al Ple del Congrés dels Diputats, com ho farà dimecres a la tarda, per parlar de la situació de les infraestructures ferroviàries a Catalunya. També ha decidit visitar abans el terreny on la situació és més difícil, és a dir les obres de l'AVE a l'Hospitalet del Llobregat i l'afectació a les vies de Rodalies.

No ha estat una visita de protocol, de faramalla o de declaracions grandiloqüents. Segurament ha estat això el que ha molestat a certs dirigents polítics de les variades oposicions.

Ha estat una visita en què s'han assumit responsabilitats de manera clara i inequívoca per part del President Rodríguez Zapatero, en què s'ha parlat amb la Generalitat de Catalunya representada pel seu President i amb els alcaldes de les poblacions més directament afectades per la situació.

Ha estat una visita útil per a prendre decisions respecte a les prioritats a seguir en la resolució de la crisi, és a dir primer la seguretat, segon les Rodalies i tercer l'AVE, sense predeterminació de cap data concreta.

Ha estat una visita en què s'ha imposat la sensatesa de la busca de solucions per consens i en la què s'han reconegut els errors polítics i de gestió comesos.

José Luís Rodríguez Zapatero ha fet a l'Hospitalet exactament el contrari de la demagògia, ha fet política seriosa, d'assumpció de responsabilitats i de determinació d'actuacions.

Dimecres en parlarem al Congrés, i em temo que alguns estaran més interessats en el soroll i l'exabrupte que en les solucions.

Només m'ho temo, espero que no sigui així.

(article publicat a e-noticies)

Golpe de Estado

La tipología de golpes de Estado es tan variada como rica la imaginación de los golpistas, como nos demuestra la historia política.

Tienen sin embargo en común la intención de impedir el funcionamiento de las instituciones del Estado, o pervertir el mismo, o directamente eliminarlas, sustituyéndolas o no por otras.

Los que varían mucho son los medios puestos en obra para lograr esa finalidad, que van desde los clásicos pronunciamientos tan reiterados en España a distintas utilizaciones ilegítimas de los ejércitos, hasta el mero golpe palaciego y cortesano. En estas formas de intentar eliminar una institución del Estado tenemos últimamente la aportación de la utilización del incidente de recusación, con solicitud de declaración de la Presidenta de la institución atacada incluida.

Nada sustancialmente distinto a la esencia del golpe de Estado puede descubrirse en el intento del PP, avalado por la firma de sus parlamentarios, de amputar de nuestro sistema democrático una institución de tanta importancia como el Tribunal Constitucional.

Ninguna aspiración de pureza en la justicia constitucional lo inspira, ninguna ansia de ausencia de contaminación.

Lo que se pretende, lisa y llanamente, es impedir que el Tribunal funcione, colocándolo en situación tal que no llegue al mínimo de ocho magistrados necesario para tomar decisiones y, subsidiariamente, que si se mantiene el quórum y el Tribunal puede tomar resoluciones, estén estas tan manchadas de sospecha por el lodo lanzado contra la institución, que carezcan de autoridad alguna.

Esto es pretender una alteración del sistema constitucional. Esto es pretender impedir el funcionamiento del sistema aprobado por los ciudadanos. Esto no es, por tanto, nada distinto a un golpe de Estado.

Ara fa vint-i-cinc anys

Diumenge 28 d'octubre fa vint-i-cinc anys de les eleccions de 1982 que varen capgirar la política d'aquest país.

Els ciutadans varen decidir - varem decidir, hauria de dir, perquè jo vaig votar - que volíem el canvi, que volíem que s'obrissin les possibilitats immenses de la nostra democràcia, que es portessin a terme les polítiques de modernització absolutament imprescindibles.

El resultat varen ser 202 diputats que permeteren al govern socialista donar un impuls al país com no s'havia vist mai abans, obrint un període de transformacions que realment va canviar de cap a peus l'entorn econòmic, físic i social del país.

La famosa frase atribuïda a Alfonso Guerra de "a este país no lo va a conocer ni su madre" es va fer realitat molt mes enllà del que podíem suposar en aquell moment.

Ara, amb un nou govern socialista, vint-i-cinc anys després, s'obren enormes possibilitats d'ampliació dels drets dels ciutadans i d'avenç cap a la justícia social, encara mes enllà del que s'ha fet en la legislatura que s'acaba, en què s'han impulsat transformacions de les relacions socials d'un abast que encara no podem avaluar del tot.

Mentre recordem el passat, treballem per a aconseguir que el futur sigui encara millor.

Maha Al-Hadeethi

Ahir al vespre Maha Al-Hadeethi rebia el 24è Premi Internacional Alfons Comín al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

Ben segur que pocs coneixíem abans d'ahir aquesta professora universitària, cofundadora del Congrés Fundacional Iraquí, ni sabíem gaires coses de la seva feina de defensa dels drets humans i la seva lluita unitària contra l'ocupació i per un Iraq laic i democràtic.

La seva intervenció d'agraïment del guardó va resultar del més alt interès, però en vull destacar només una frase, que recullo de la traducció simultània al català de l'intervenció en llengüa àrab, i que em sembla que és inspiradora.

Va dir així: "Els prego que usin la llibertat, la seva llibertat, per a lluitar per la nostra llibertat."

Pressupostos

El Ple del Congrés dels Diputats es va pronunciar ahir al vespre. Les esmenes de devolució presentades contra el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2008 varen ser refusades en bloc.

Totes les esmenes, tant les normals de l'oposició política de tota la vida com el PP i CiU, com les que buscaven en realitat marcar un perfil diferent al del Govern per la proximitat de les eleccions generals, han estat superades.

Ara queda la feina d'examinar i discutir cadascuna de les nombroses esmenes de detall que es tramiten sempre.

Estan així encarrilats, i a la bona via, els pressupostos més socials d'aquesta legislatura i aquells que, al mateix temps, preveuen la major inversió estatal a Catalunya.

Sens dubte es tracta d'una bona notícia.

Profesor Franz de Copenhague

Los de mi generación recordamos, creo que sin excepción alguna, la entrañable figura del Profesor Franz de Copenhague, que desde las páginas del mítico TBO, nos comunicaba cada semana lo que acababa de inventar para facilitar la vida de la gente normal y corriente.

No se pudo evitar, sin embargo, que referirse a los inventos del TBO o al propio Profesor Franz de Copenhague, se convirtiera en sinónimo de afirmación ridícula revestida de cientifismo o de idea descabellada, similar a la también injusta expresión de "idea de bombero".

Tanto la inmensa mayoría de los bomberos como el añorado Profesor pretenden tan sólo el bien de la gente, haciéndoles la vida más fácil o salvándosela.

No parece ser el mismo el ánimo del moderno émulo del científico danés, que se cubrió de gloria en el pasado cuando hablaba de "hilillos de plastilina" para referirse al mayor desastre ecológico provocado por la mala gestión de un gobierno, como fue el caso del Prestige.

Ahora nos ha deslumbrado a todos cuando, amparándose en la autoridad de su primo por la parte Brey, respetable y respetado Catedrático de Física en la Universidad de Sevilla que no tiene la culpa de nada, se suma al bando negacionista del cambio climático.

No puedo dejar de agradecerle la influencia mundial que atribuye al Presidente del Gobierno cuando inspira a sus corifeos la doctrina de que el cambio climático es un invento socialista para despistar sobre los verdaderos problemas de la gente, como por ejemplo quien tiene la bandera más grande.

Sin embargo, creo que exagera, no me parece que ni Al Gore ni el mismo George W. Bush - el habitual anfitrión del consejero de Murdoch, que no Consejero de Estado -estén dedicados en cuerpo y alma a hacer campaña política a favor de las listas socialistas en las elecciones de marzo de 2008. Ni creo que sea el caso tampoco de la entera comunidad científica internacional.

Mariano Rajoy, el actual pero no bondadoso Profesor Franz de Copenhague, ha demostrado unos conocimientos científicos sólo a la altura de sus aciertos políticos.

Beata memòria

Diumenge vinent alguns, em sembla que bastants, assistiran al Vaticà a la beatificació de 498 religiosos morts durant la Guerra del 36-39.

Es tracta, si no m'erro, de la major cerimònia d'aquesta mena que s'hagi programat mai. Amb ella la jerarquia de l'església catòlica declara oficialment que aquestes 498 persones tingueren virtuts heroiques que les portaren al martiri. Tots els 498 recordats per la cúria pontifícia varen ser víctimes de repressió per part d'elements incontrolats en la rereguarda republicana. Aquests són uns fets històrics impossibles de negar, es va produir una serie d'assassinats absolutament injustificats, encara que no podem oblidar els esforços realitzats per les autoritats de la Generalitat republicana per a impedir-ho en la mesura de les seves forces.

La memòria que es celebrarà diumenge al Vaticà oblida, però, tots els religiosos víctimes de la repressió organitzada per les "autoritats" del bàndol sublevat que, amb simulacres de judicis del tot il.legítims, varen afusellar religiosos que no s'havien adherit a la rebel·lió facciosa.

Coincideix, a més, aquesta reivindicació de la memòria martirial catòlica amb la clara i contundent crítica que fa la jerarquia eclesiàstica espanyola a la Llei de la Memòria Històrica que s'està tramitant al Congrés dels Diputats.

Diuen els bisbes que no és bo remenar el passat, però el recorden - i de quina manera - en la seva beatificació massiva.

Beata memòria, però parcial i mancada d'equilibri.

(article publicat a e-noticies)

Lecciones de cosas

Genial, como siempre, el Roto nos ofrece hoy esta ilustración de la ley de la causalidad.

Nada es casual, todo tiene una causa. Se trata de saber cual y obrar en consecuencia.

Imbécil científico

Habrá descubierto la molécula del ADN, será un brillante investigador, e incluso habrá obtenido el Premio Nobel de Medicina, aún no tan desprestigiado como el de la Paz, pero es un perfecto imbécil.

Sólo un imbécil puede decir que los negros son menos inteligentes que los blancos, apoyándose en supuestas pruebas científicas, para remacharlo con un comentario digno del más imbécil de los imbéciles, al decir que eso lo saben "todos los que tienen trabajadores de esa raza."

Las excusas, increíbles, que ha dado luego no sirven para reparar el daño causado por su imbecilidad, y menos cuando vienen luego de la reacción contra sus palabras, que sólo son defendidas por la extrema derecha.

Sin ningún ánimo de insulto, sino de pura y simple definición, afirmo que James D. Watson es un imbécil científico, que no tiene - eso espero en su descargo - la menor idea del daño causado por su afirmación.

Cridar l'atenció

Segons informa La Repubblica, algú que sembla actuar en nom d'una desconeguda Azione Futurista ha vessat colorant vermell a la conegudíssima i romana Fontana de Trevi. Sembla que la seva acció volia cridar l'atenció sobre alguna discrepància amb la Festa del Cinema que es desenvolupa a Roma, sota els auspicis de Walter Veltroni, flamant secretari general del nou nat Partito Democratico.

D'altres, en d'altres indrets, miren de cridar l'atenció sobre les seves discrepàncies en altres formes menys coloristes.

Una cita / XXXV

Une moitié de l'espèce humaine est hors de l'égalité, il faut l'y faire entrer: donner pour contre-poids au droit de l'homme le droit de la femme.

Victor HUGO (1802 - 1885)

(La meitat de l'espècie humana està fora de l'igualat, cal fer-l'hi entrar: donar com a contrapés del dret de l'home el dret de la dona)

(La mitad de la especie humana está fuera de la igualdad, hay que hacer que entre: dar como contrapeso al derecho del hombre el derecho de la mujer)

Memòria històrica

A primera hora d'aquesta tarda ha quedat dictaminada a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats la Llei de la Memòria Històrica. Ha tingut els vots a favor de tots els grups, encara que el PP només ha votat a favor set articles, però cap vot favorable del diputat Tardà, d'ERC.

Em sembla que no només és una bona llei, o ho serà quan s'aprovi definitivament, sinó que és necessària.

La Llei d'Amnistia ho va ser també en el seu moment, i la seva aplicació va salvar de condemnes penals, però no de les polítiques, als botxins decisors i executors de la freda i calculada repressió franquista, organitzada des de les institucions imposades per la força de les armes sublevades contra un règim legítim com era la II República. També va salvar els pocs que quedaven sense sanció dels qui van cometre atrocitats en defensa d'un règim republicà que no les va impulsar de cap de les maneres.

La Llei de la Memòria Històrica és necessària en aquest moment car cal proclamar la dignitat mai perduda de les víctimes, cal declarar la il.legitimitat radical de la repressió, es dissimulés o no amb formalitats pseudojurídiques que ofenen el Dret i demostren la clara consciència de transgressió de les més elementals normes de conducta humana per part dels repressors.

La Llei d'Amnistia fou, en bona part, la llei dels botxins. La Llei de la Memòria Històrica és la llei de les víctimes.

Situación de extrema placidez

Si tenemos en cuenta el número de fusilados, los muertos en los campos de trabajo y en los batallones disciplinarios, los encerrados en prisiones y los que dejaron atrás su tierra huyendo de la brutal, sanguinaria y despiadada represión franquista que no se limitó, ni mucho menos, al período de guerra y a la inmediata postguerra, no queda más remedio que reconocer que en la tierra desierta, en los penales y en los cementerios la situación era de extrema placidez, sólo comparable con la que reinaba en las fosas comunes donde se amontonaron los cadáveres de las víctimas de la parte de represión que prescindió del prurito de procurarse falsas formas jurídicas enmascaradoras de su radical ilegitimidad.

Plácida la emigración política y económica; plácidas y viviendo en perfecta normalidad las familias de los asesinados, de los detenidos, de los condenados a muerte, permutada por cadena perpetua, de los trabajadores forzosos.

La extrema placidez de la situación bajo el franquismo era el resultado directo de la negación de la democracia, del derecho, de la libertad, de la dignidad de las personas y de los pueblos.

Parece que esta placidez es la añora Jaime Mayor Oreja, que usa ese tipo de justificaciones en la entrevista publicada en La Voz de Galicia para negarse a condenar el franquismo.

Hay que agradecer a Mayor Oreja su sinceridad. Es bueno que sepamos, que todo el mundo sepa, cuál es el "pensamiento" sobre la dictadura franquista que proclama la cúpula del PP.

N'hi ha que fan ponts

Acabo de sortir de l'acte que s'ha celebrat a la seu de Blanquerna, gestionada per la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid, dedicat al record d'Ernest Lluch.

Quan parlem d'en Lluch, no em puc estar de pensar-hi sempre com una persona de diàleg, de construcció de ponts, d'intent permanent de trobar solucions pactades a greus problemes polítics en els quals les postures són quelcom més que enfrontades.

Vaig tenir, i no només jo, grans discrepàncies amb l'Ernest Lluch a l'interior del Partit dels Socialistes de Catalunya. No estava gens d'acord amb algunes de les seves actuacions i no me'n vaig amagar gens ni mica. Crec que la seva dimissió de la Comissió Executiva del Partit formalitzada al Consell Nacional de Figueres era el resultat d'unes actuacions seves contràries a la línia acordada majoritàriament.

Esmento això perquè no sóc de la corda dels qui santifiquen els morts pel fet de ser-ho, o per les circumstàncies de la seva mort.

No estava d'acord amb ell en moltes coses, però he de reconèixer, i penso que cal que tothom ho reconegui, que va ser una persona que va intentar fins al final, ben definitiu i involuntari, posar elements d'apropament entre els adversaris que més valdria en aquest cas anomenar enemics. Per això el van assassinar.

Ara, en temps en que sembla que abunden més que mai els que malden per a trencar ponts, per a impedir el diàleg, per a fomentar l'enfrontament, em sembla ben oportú recordar l'Ernest Lluch i la seva tossuda determinació per a fer ponts.

N'hi ha que fan ponts i n'hi ha que miren de trencar-los.

(article publicat a e-noticies)

Pont de mig octubre

Aquest any el faig, i torno cap a un país que em té el cor robat.

Alguns ben segur que l'endevinareu.

Fins a la tornada!

Contra la pena de muerte

No creo que sea ninguna novedad para los improbables lectores de este blog, pero estoy en contra de la pena de muerte.

No me parece justificable nunca, bajo ninguna circunstancia ni por la comisión de ningún delito.

La pena de muerte es el ataque radical al primer derecho humano que es el derecho a la vida. No es justicia sino venganza que rebaja al ejecutor a la condición de asesino.

Estos días se celebra el Día Mundial contra la Pena de Muerte.

Vaya desde aquí mi adhesión al mismo, y el deseo de que la Asamblea General de las Naciones Unidas en la presente sesión apruebe la moratoria universal de ejecuciones, hasta que consigamos la abolición completa y definitiva de esa pena cruel e inhumana.

110 hectáreas

Se trata tan sólo de 1.100 dunums, equivalentes a 110 hectáreas. Poca tierra, podría pensar cualquiera, pero esas hectáreas en concreto tienen una importancia muy superior a la de su superficie.

Veámoslo. Un periódico poco sospechoso de antisionisimo como el israelí Haaretz daba la noticia en su edición de ayer. El 24 de septiembre la IDF, siglas en inglés de las Fuerzas de Defensa de Israel, es decir el ejército israelí, acordaba la expropiación de esas 110 hectáreas sitas en los pueblos palestinos de Abu Dis, Arab al-Sawahra, Nebi Musa y Talhin Alhamar.

La expropiación se justifica en la construcción de una carretera para uso de palestinos que debería de enlazar con Jericó. Pero lo cierto es que esa poca tierra libera completamente la zona E1, entre Jerusalén y Ma'aleh Adumim, lo que permitirá la construcción en la misma de 3.500 viviendas de expansión del ilegal asentamiento israelí indicado.

No se trata, sin embargo, de una simple expansión ilegal de un asentamiento ilegal de acuerdo con el derecho internacional aplicable, que no debemos de olvidar que es la Convención de Ginebra relativa a las condiciones de ocupación militar.

Es algo más importante aún, se trata de la posible culminación de la conexión territorial entre el ilegal asentamiento de Ma'aleh Adumim, en territorio palestino ocupado y la Jerusalén ilegalmente anexionada al Estado de Israel.

Ello comporta, además, la partición territorial completa entre el norte y el sur de Cisjordania, la culminación de la discontinuidad territorial que está llevando a un punto de no retorno la dificultad para el establecimiento de un Estado palestino viable.

Pocas veces tan poca tierra puede dar lugar a tan graves consecuencias políticas.

Una y otra vez, no

Reza Khan ha sido fusilado en Afganistán junto con otras catorce personas.

Reza Khan fue condenado a muerte por el asesinato del periodista español Julio Fuentes en un tiroteo que afectó también a otros tres periodistas y a un intérprete afgano. Reza Khan admitió su culpabilidad y no parece haber dudas razonables respecto a la misma.

Pues bien, incluso en estas circunstancias, sigo diciendo que no, que no es justo ni adecuado matar a nadie, aunque se le llame ejecución. Nadie tiene derecho a terminar con la vida de nadie, y la pena de muerte fría y deliberada, rodeada de rituales, supone un asesinato injustificable.

La supresión de una vida humana por parte de la sociedad organizada no tiene ninguna justificación distinta a la de la venganza, muy alejada de la justicia.

No importa cual sea el crimen cometido, no importa el horror provocado por el criminal; matarlo se opone al concepto mismo de justicia y no tiene utilidad social alguna, ni previene el crimen ni aparta a nadie de la vía delictiva.

No, una y otra vez no. No quiero que nadie mate en mi nombre.

Això és un pacte!

El Govern de la Generalitat de Catalunya i una pila d'entitats de diferent caire han signat un pacte per a facilitar l'accés a l'habitatge, posant el focus de l'activitat política en un dels problemes reals del nostre poble.

L'acord pretén mobilitzar 8.200 milions d'euros en un termini de 10 anys per a posar solucions a la carestia de l'habitatge i fer-lo més accessible, en la seva modalitat de propietat o de lloguer, tot combinant mesures de tipus molt diferent, de la mateixa manera que s'ha fet en d'altres llocs com és el cas d'Holanda i de Dinamarca, per posar només dos exemples de combinació de variades mesures en la qüestió de l'habitatge.

Han signat el pacte, a banda del Govern, ajuntaments, sindicats, constructors i de promotors d'habitatges, cooperatives, col.legis professionals, associacions de veïns i associacions de consumidors i entitats socials com Càritas o Justícia i Pau.

S'ha arribat a un acord entre els representants públics i la societat civil representativa, que suposa un pas en la bona direcció en una matèria carregada de dificultats.

Algú, però, n'ha quedat voluntàriament al marge. És el cas de les forces parlamentàries de les dretes polítiques com són CiU i el PP.

Aquest mantenir-se al marge dels intents de solucionar els problemes de la gent pot ser només un problema per a les dretes que ho escenifiquen, però em sembla que algú hauria de dir-li a l'ex portaveu parlamentari Felip Puig que ell no és Catalunya, i que dir que si no hi és CiU el pacte no és nacional és dir-la ben grossa.

(article publicat a e-noticies)

Nord enllà

Nord enllà, però amb una certa moderació.

Ben segur que hi trobo també gent noble, culta i feliç.

Fins dilluns!

Por una paz justa

Ayer tarde, luego de una pregunta formulada en el Pleno al Ministro de Asuntos Exteriores y Cooperación por parte de la Diputada por Madrid Rosa Delia Blanco sobre el Foro por una Paz Justa en Oriente Próximo, nos hemos trasladado a la Sala Sert del Congreso de los Diputados para asistir a la firma del convenio que hará posible este evento.

Han firmado Moratinos y los alcaldes de las localidades del sur de Madrid en que se desarrollarán las sesiones, así como las ONGs de la Plataforma 2015 y + representadas por el Director de ACSUR.

Estos firmantes no agotan la totalidad de entidades comprometidas en la organización, que se extienden también al Foro Social de Madrid, Carta Mediterránea, CC OO, UGT, CEAR, PSOE, IU, Asociación Hispano-Palestina (Jerusalén), Federación de Asociaciones de Derechos Humanos y Paz Ahora, con el apoyo de Casa Árabe y del Intergrupo Parlamentario por Palestina del Congreso de los Diputados.

El acto sirvió para marcar una inflexión en el esfuerzo sostenido hace tiempo por el Comité preparatorio, el Comité estatal y el Comité Internacional, y supone la apertura del proceso plenamente participativo que justifique el "Madrid, espacio de paz" que figura en nuestros documentos, y que quiere ser un Madrid formado por la gente de cualquier parte, que allí se reúne con un objetivo común.

Porque, como dijo en el acto el representante de ACSUR "La paz la negocian los diplomáticos, la firman los líderes, pero la hacen los pueblos."

Quin informe!

L'acabo de llegir ara mateix. Són 401 pàgines denses de literatura i d'exploració de la natura humana.

El que es descobreix no és massa afalagador, però l'autor no retrocedeix, i els lectors es veuen portats cap als abismes que són part de nosaltres mateixos.

Vaig descobrir Philippe Claudel el 2003 amb el seu Les Âmes grises, absolutament impressionant, i del que hi ha traduccions al català i al castellà.

No vull esventrar el llibre, explicant-ne la seva trama, però us puc assegurar que aprofundeix encara més la seva immersió en les composants fosques d'allò que som la gent.

L'ambient opressiu de les comunitats tancades que he trobat en els dos llibres de Claudel que he llegit fins ara constitueix, em sembla, una part important de la visió del món de l'autor, en el que podem suposar una clara intenció de lluita contra aquest resclosiment.

A més Le rapport de Brodeck (Stock, 2007) està magníficament escrit, i crec que tots podem aprendre-hi quelcom.

Us en recomano ferventment la lectura. Jo, per la meva part, em poso a buscar els llibres de Philippe Claudel que em falten.

Parlem-ne ?

De debò que cal que en parlem ? Sempre, contínuament, a primera plana?

Jo no tinc gens clar que tots tinguem l'obligació de seguir l'agenda de discussió política que promocioni qualsevol amb qualsevol estirabot verbal o físic.

Si algú fa declaracions forassenyades, o si algú d'altre es dedica a la piromania fotogràfica, potser sí que segons i com se n'ha de donar compte als mitjans informatius. Així cadascú podrà valorar la consistència i el fonament de les actuacions en qüestió, i ens allunyem de tota ombra de censura.

Em sembla, però, que el pas següent de monopoli de primeres planes, de reaccions oficials encadenades i molts cops exagerades, de discussió acalorada per part dels actors polítics, és en realitat caure en la provocació, i desviar la discussió pública d'allò que realment interessa.

L'educació, l'atenció a les necessitats de les persones, les pensions, l'accés a l'habitatge, les condicions de treball, tantes i tantes altres coses em semblen molt més interessants i més importants, com la construcció de la solidaritat social i la lluita per la justícia social.

Potser, encara que no vull ser mal pensat, és que algú té interès en fer soroll per a que no es parli d'aquestes coses.

Però el soroll, ve que cansa.

(article publicat a e-noticies)

André Gorz

Avui fa just una setmana que va decidir deixar-nos. Ho va fer junt amb la seva companya Dorine, amb qui es va unir en la mort com s'havien unit en la vida durant prop de 58 anys.

André Gorz va començar a compartir les seves idees amb tots nosaltres en l'àmbit de l'existencialisme, i va merèixer un pròleg de Jean Paul Sartre al seu primer llibre publicat, Le Traître.

Va participar decisivament i successiva a la publicació de Les Temps Modernes i a la fundació de Le Nouvel Observateur, fins que els seus desacords amb ambdues revistes li van fer trencar la relació.

Les que es poden considerar giragonses polítiques el van fer algú incomode per a gairebé tothom, per les seves crítiques radicals a tots els sistemes de pensament tancats.

Es va mantenir obertament antiautoritari, davant qualsevol autoritat imposada.

Discutible com tot pensador, i a bastament discutit. Més, molt més que discutible, si així ho voleu, però absolutament incontournable.