Marràqueix

Uns dies a una ciutat que no coneixem, però sobre la que hem llegit i de la que hem sentit parlar.

Uns dies de vacances.

A la tornada seguirem parlant una mica de tot.

Escándalo

Quizá la auténtica noticia hubiera sido que explicara toda la verdad sobre las tareas de prevención policial anteriores a los atentados, y más aún que la explicara respecto a las investigaciones policiales posteriores a los mismos, aunque la apoteosis de lo noticiable hubiera sido, sin duda, que la contara respecto a la actuación del último Gobierno del PP a partir del 11-M.

Todos esperábamos que se mantuviera en la misma postura que ante la Comisión de Investigación del Congreso de los Diputados y en todas sus declaraciones públicas a través de los medios de comunicación. No hay nada de nuevo en su adscripción ciega a la teoría de la conspiración universal.

Sin embargo, a mi modesto entender, resulta escandaloso que un ex alto cargo del PP, el que fuera Director General de Policía del último Gobierno Aznar desde 22 meses antes de los atentados, Agustín Díaz de Mera, aprovechara su declaración en un acto jurídico de tanta trascendencia como es el juicio oral de los atentados del 11-M para intentar sembrar la confusión, alegando la existencia de un supuesto informe posterior a su época al frente de la policía, del que dice que sólo sabe por referencias que está firmado por un hombre y una mujer, y que vincula ETA a los atentados.

Confiaba seguramente en la impunidad con la que hasta el presente han venido mintiendo todos los directores y los corifeos de la teoría de la conspiración, pero olvidó el lugar en que se encontraba y el carácter de una declaración testifical en proceso criminal.

La persistente negativa a revelar la supuesta fuente de la intoxicación, por más que se revista de impostados alegatos de defensa de la policía, no puede ocultar sus propias características: encubrimiento y reforzamiento de la intoxicación, y constituye además un insulto a todo el sistema legal y judicial al presuponer represalias sobre la ignota fuente, y la incapacidad de los jueces para proteger a los testigos, pese a la legislación existente al respecto que el desobediente Díaz de Mera no puede ignorar.

Las actuaciones judiciales en reacción a la conducta antijurídica del subordinado de Aznar son absolutamente impecables.

La imposición de una moderada multa de 1.000 €, lejos del máximo posible de 5.000 €, por desobediencia al Tribunal, al persistir en la negativa a decir o a escribir reservadamente el nombre de la supuesta fuente, supone una reacción de policía de estrados realmente dentro de los cánones.

El acuerdo del Tribunal de poner en conocimiento oficial del Tribunal Supremo el relato de los hechos de desobediencia del testigo Díaz de Mera es la consecuencia obligada de la pública realización de actos que pueden ser constitutivos de un delito de desobediencia, si no de falso testimonio en proceso criminal, en la variedad de favorable a los acusados.

Dada la condición de Diputado en el Parlamento Europeo, integrado en el Grupo Parlamentario Popular, compete en efecto al Tribunal Supremo la instrucción de la causa contra el desobediente y, en su caso y previo permiso parlamentario, el procesamiento y enjuiciamiento del mismo.

El sistema judicial e institucional ha funcionado frente al agravio cometido contra el mismo por Díaz de Mera, y debemos de confiar en que continúe funcionando en el Tribunal Supremo.

El escándalo, el auténtico escándalo, es que un Diputado europeo, un antiguo Director General de la Policía, crea que puede desafiar impunemente al Estado, al sistema judicial, para mantener contra toda evidencia la supuesta existencia de una trama conspirativa en los atentados del 11-M.

El escándalo es el desafío a la razón, a toda razón, de los voceros de la confusión, del enredo, de la mixtificación, entre los que se encuentra el desobediente Agustín Díaz de Mera.

(artículo publicado en laRepública.es)

Una cita / XXVII

Siendo, como somos, racionalistas, conocemos que la guerra es hija, y lo ha sido siempre, de media docena de tiranos, de media docena de asesinos (...) que (...) no tiemblan, ni siquiera vacilan, al enviar a sus semejantes, a sus hermanos, a que sirvan (...) de carne de cañón.

Pablo IGLESIAS (1850-1925)

Deliris judicials

Les notícies han coincidit en el temps, i això ha contribuït, sens dubte, a augmentar l'alarma social.

A Frankfurt, una jutgessa de família del Tribunal Administratiu, denega el divorci accelerat previst a la llei alemanya per aquests casos a una dona d'origen maghribí, separada d'un compatriota que l'assetja, i amb qui es va casar al Marroc. El motiu de la denegació és una cita de la sura 3,43 del Corà sobre el tractament a les dones que el marit sospiti que es volen rebel.lar, i el raonament de que la dona ja sabia a què s'exposava quan es va casar.

A Cantàbria, un magistrat s'ha esplaiat en un parell de sentències. En una d'elles aconsella a un matrimoni separat que acudeixi a l'Església Catòlica per a reconciliar-se, car la separació només pot ser obra del Maligne, mitjançant la fruita prohibida que és la nova parella del marit. En una altra, absol al marit separat acusat de amenaces i vexacions per la dona, i convida als cònjuges a la reconciliació, que només considera possible "si posen pel mig la força de Jesucrist Ressuscitat".

Vet aquí dos casos clars de deliri. En tots dos es prescindeix de la llei civil, la decidida pel conjunt dels ciutadans, pel poble representat pels parlaments respectius, i en tots dos es posen per davant normes religioses que es pretenen imposar a les conductes dels ciutadans.

Aquest tipus d'actuacions judicials, que semblen prou difícils de justificar, contribueixen clarament al desprestigi de la justícia dels tribunals, que haurien d'aplicar la llei civil, i només la llei civil.

Sortosament aquestes decisions són notícia perquè són escasses, no caldria sinó.

Cal reconèixer que, en ambdós casos, hi ha sancions disciplinàries als jutges, però ens hauríem de plantejar si no hi hauria d'haver mesures preventives, potser de tipus psicotècnic.

Home, Duran !

Quan algú li demana a algú altre que no faci una cosa, està deixant anar que l'està fent, però ho diu només una miqueta, sense afirmar-ho de cara, de manera que sempre pugui negar haver-ho dit.

És un estil ben propi d'algunes formacions polítiques, que es basa en l'ambigüitat, en l'equidistància, i en tot el que no faci ferum de compromís.

Duran Lleida acaba de demanar al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya que "no introdueixi a Catalunya factors de crispació".

Ho ha dit poc abans, o poc després, no n'estic segur, de posar de manifest davant els mitjans de comunicació, com a entremès de la sessió de la Comissió Executiva de la Federació CiU - que no es reunia des del novembre passat - que a cada Consell Nacional de UDC hi ha dirigents que reclamen la ruptura amb CDC.

Això sí, no se li pot atribuir a ell, es tracta del que diuen altres, és clar. Continua seguint l'estil propi, sense apartar-se'n gens ni mica.

Ara, després d'aquesta canonada - d'advertiment, això sí - al soci federat, parlar de que altres posen elements de crispació en la política, em sembla un clar exercici de doble mesura.

Home, Duran, provocar al soci i acusar el President de crispar em sembla un xic massa.

(article publicat a e-noticies)

Charlie Hebdo

Per als qui, des de lluny, mirem de seguir la premsa satírica francesa, una de les poques que queden al planeta, ha estat una magnífica notícia.

El Tribunal Correccional de París ha absolt el director del setmanari "Charlie Hebdo" en l'afer de les caricatures de Mahoma.

Ancorat fermament en una postura d'esquerra, Charlie Hebdo repassa l'actualitat amb una mirada satírica i, fins i tot, sarcàstica, a la que no escapa ningú, per més d'esquerres que es proclami.

Constituït Charlie Hebdo no per voluntat pròpia, sinó per la força dels fets, en baluard de la llibertat d'expressió - que no n'hauria de tenir, per ser pacíficament admesa - ha prestat un nou servei a la llibertat, aconseguint aquesta sentència que la consagra.

Tots els qui estem per la llibertat d'expressió ens n'alegrem.

Europa

Avui fa just 50 anys de la firma del Tractat de Roma, que va ser el començament de tot.

Cinquanta anys de petits avenços, de marrades burocràtiques, de crisis, de construcció enrevessada, d'ensurts.

Cinquanta anys de construcció europea, d'ampliació d'espais de convivència, d'assegurament del Drets Humans, de democratització de les institucions, de solidaritat entre els pobles europeus.

Consciència clara dels problemes i dels defectes, però també voluntat de progrés, de democràcia, de solució pacífica dels problemes.

Poseu una versió qualsevol de l'Himne de l'Alegria, i brindeu per Europa, per la idea d'Europa.

Polònia

La Unió Europea va sancionar Àustria per la incorporació al Govern Federal d'un partit polític que es considerava incompatible amb els principis democràtics de la Unió, i considero que va fer bé

El Parlament Europeu, fent ús d'unes atribucions que tothom pensava merament teòriques, va impedir el nomenament de Rocco Buttiglione com a membre de la Comissió Europea, per raó de les declaracions que havia fet, contràries al respecte que Europa exigeix als Drets Humans i a la dignitat de totes les persones. Em sembla que el Parlament Europeu va fer bé.

A Polònia, l'administració dels bessons Kaczynski està impulsant una llei que impedirà l'accés a la docència a les persones homosexuals.

La mateixa administració té en tràmit la norma que obligarà tots els ciutadans polonesos nascuts abans de determinada data, és a dir a tothom que hagués arribat a la majoria d'edat abans de la caiguda del règim comunista, i que realitzi alguna funció pública, a realitzar una declaració per a demostrar que no va col.laborar amb l'anterior règim.

No vull parlar d'altres iniciatives i polítiques clarament reaccionàries i regressives, perquè són competència pròpia polonesa i resulten de la majoria parlamentària elegida pel poble, encara que hi estigui decididament en contra. No oblidem, però, la frustrada iniciativa de proclamar el Crist com a Rei de Polònia. Ni tampoc que, després d'esborrar els seus noms dels carrers i els monuments, el Govern polonès pretén deixar sense pensió els membres de les Brigades Internacionals que van lluitar a Espanya.

La discriminació contra els homosexuals és contraria al concepte universal dels Drets Humans que forma part de l'essència de la Unió Europea. Posar tot un conjunt de ciutadans - es calcula que 700.000 - sota sospita amb l'obligació de demostrar la pròpia innocència per evitar sancions, és també contrari al respecte als Drets Humans i la dignitat de la persona.

Em sembla que seria bo que allò que Europa va fer bé en el cas d'Àustria i del pretendent Buttiglione, ho faci bé també ara, i actuï com calgui per tal que Polònia sàpiga que no tot és permès.

Hi ha certes coses que són incompatibles amb Europa, i ho hem de deixar clar si volem que Europa segueixi existint com un projecte polític compartit.

El muro del apartheid

El ciudadano surafricano John Dugard, relator especial de Naciones Unidas para los Derechos Humanos en Próximo Oriente, presentó ayer en Ginebra su informe ante el recién creado Consejo de Derechos Humanos de la ONU.

El relator especial ha indicado que la existencia de unos 500.000 colonos israelíes asentados en Palestina supone una nueva forma de colonialismo, y suponen una actividad prohibida por la IV Convención de Ginebra, en cuanto es un asentamiento de población en territorio ocupado.

La existencia del Muro en Palestina supone la división de la población por razones étnicas, lo que es constitutivo de apartheid.

Las restricciones de movimientos dentro de Cisjordania, aplicadas sólo a los palestinos, han recordado al relator especial la ley de tránsito surafricana de los tiempos de apartheid.

Destaca en el informe la existencia de dos sistemas de carreteras separados, uno de ellos vetado a los palestinos, lo que no había existido ni tan sólo en las peores épocas del apartheid surafricano.

Nada nuevo, en definitiva. Nada distinto de lo que llevan denunciando organizaciones de Derechos Humanos palestinas, israelíes e internacionales.

Cabría esperar, sin embargo, que dado el cargo de quien efectúa la denuncia y el foro ante la que se plantea, supusiera un acicate a la actuación real por parte de Naciones Unidas para exigir a Israel el cese de la situación.

Mientras no se produzca la necesaria rectificación israelí, nadie podrá quejarse de que se conozca el muro edificado en Palestina como "Muro del Apartheid".

Contumacia

Contumacia es, según la vigésimo segunda edición del Diccionario de la Real Academia Española la "tenacidad y dureza en mantener un error", y es, claro está, la cualidad de contumaz.

El contumaz y el relapso - aquel que insiste o vuelve a incurrir en el error después de haber cumplido ya la penitencia - están realmente muy próximos.

Aznar pagó la penitencia por su error, por sus varios y abundantes errores, llevando al fracaso electoral repetido al PP, tanto en las elecciones generales como en las europeas, como en todas las autonómicas hasta ahora realizadas. La pagó Aznar, puesto que el miembro del Consejo de Administración de Rupert Murdoch fue y sigue siendo quien marca las directrices básicas de las que es prisionero el PP.

Relapso, Aznar incurre nuevamente en uno de los principales errores cometidos, y con una contumacia verdaderamente extraordinaria insiste en la bondad de la ilegal e injusta guerra de agresión contra Irak, en la que secundó vergonzosamente las posiciones de la administración de George W. Bush Jr.

El capirote que en tiempos se imponía a los contumaces y relapsos ha sido afortunadamente suprimido hace ya algún siglo que otro, pero el enorme y simbólico capirote que merece le será impuesto sin duda alguna por el pueblo en las próximas elecciones, y en las siguientes.

Allí siguen, aquí seguimos

Se cumplen ahora los cuatro años del inicio de la ilegal, ilegítima, inmoral y criminal guerra contra Irak.

Se inició una guerra de agresión contra un Estado soberano por la decisión política de la administración norteamericana de George W. Bush Jr., secundada por sus acólitos Tony Blair y José María Aznar, inmortalizados en la famosa "foto de las Azores", que les perseguirá hasta el último instante de su vida.

Se construyó al efecto un enorme entramado de mentiras que se expandieron por el mundo sin escrúpulo alguno por parte de los principales actores de la operación de justificación. Quizá lo especialmente perverso del caso es que nadie creía en las mentiras que repetía, y nadie de los que nos oponíamos a la agresión les dábamos crédito alguno.

Ni las "armas de destrucción masiva", inexistentes según los inspectores de la ONU, y sobre las cuales se supo inmediatamente que se habían fabricado pruebas falsas como la supuesta compra de material sensible en África, eran algo en lo que nadie creyera, pese a las mendaces frases de Aznar al estilo de "todos sabemos".

Ni la conexión entre un régimen laico y nacionalista como el de Sadam Hussein (tan dictatorial y criminal como se quiera, machacador del Partido Comunista del Irak y de los movimientos kurdos, etc., pero laico y nacionalista) y las redes de fanáticos con excusa religiosa autores del atentado del 11-S contra las Torres Gemelas eran creíble para quien tuviera cualquier conocimiento de la historia de Irak y de la de Al Qaeda.

Todos sabíamos, en efecto, que no eran ciertas las excusas. Todos, no los hacedores de mentiras, sino los millones de personas que en marzo de 2003 nos manifestamos contra la guerra en todos los países.

Allí siguen los que iniciaron la agresión, en Irak, con la mentira y la fuerza, provocando muerte, dolor, división, odio, ruina.

Siguen unos con sus fuerzas militares, y así el Fiscal del Tribunal Penal Internacional ha debido de advertir que Blair y Bush pueden tener que enfrentarse en el futuro a acusaciones ante ese Tribunal.

Otro sigue allí políticamente y rabiando por no poder estar militarmente. Aznar acaba de volver a justificar la guerra de agresión preventiva para conmemorar el aniversario del inicio del crimen. Aznar, fiel a su estilo, ha reconocido la inexistencia de armas de destrucción masiva, mintiendo sobre su conocimiento de la mentira.

Los que en 2003 nos opusimos al crimen, seguimos oponiéndonos al crimen en 2007, puesto que el crimen continúa, con resultados que deberían de enorgullecer a quienes los buscaban: más de 600.000 muertos, según la revista médica The Lancet; más de 2.000.000 de personas desplazadas forzosamente huyendo de la guerra; un país totalmente arruinado y físicamente destruido, con gran esperanza de negocio para las empresas que obtienen los contratos de reconstrucción; una guerra civil claramente establecida para tiempo; la agudización de la violencia religiosa; la muerte diaria en tal cantidad que corremos el riesgo de banalizarla; y, por encima de todo el odio, el terrible odio que produce la terrible injusticia.

Por eso ayer nos reunimos diputados de todos los grupos parlamentarios del Congreso de los Diputados, excepto el PP, y observamos cinco minutos de silencio en la escalinata de los leones.

Queríamos recordar a todos los muertos por la decisión de los de las Azores; a todos los desplazados; a todos los que sufren el desgarro de la pérdida; a José Couso, víctima de fuego norteamericano.

Queríamos poner de manifiesto que el crimen sigue, y todos sabemos quienes son los responsables.

Allí siguen ellos, en la mentira y la guerra. Aquí seguimos nosotros, en la denuncia de la mentira y en la lucha por la paz.

(artículo publicado en laRepublica.es)

Ghostbusters

Els caça-fantasmes. Això són exactament les diverses gents que es van aplegar dissabte a Iruña per a manifestar-se contra un fantasma inexistent.

Si Hamlet resulta tràgic cercant el fantasma del seu pare per les muralles d'Elsinor, Rajoy resulta patètic amb la seva cort de requetès i falangistes recorrent les muralles de Pamplona a la recerca d'un fantasma que sap que no existeix.

Aquesta suposadament heroica i espantada alhora lluita fantasmagòrica, seria simplement ridícula, si no fos perversa en la seva intenció.

El PP ha passat de mentir sobre el passat i el present, activitats a les que ens tenia ja avesats, a mentir també compulsivament sobre el futur, creant una fantasmal i inexistent voluntat política que atribueix al socialistes de fer ni se sap quines malifetes contra la voluntat dels navarresos, per tal de cridar que la pàtria i Navarra estan en perill.

Certament la única cosa que està en perill és la majoria absoluta de la Unión del Pueblo Navarro, la marca local del PP, en les properes eleccions forals. Això és el que espanta, i molt, al PP, que pretén evitar-ho mirant d'espantar a la població amb inexistents fantasmes i bubotes diverses.

Mentre tot això passa a Navarra, a Barcelona en Xavier Trias proclama la seva disposició a unir-se com i quan calgui a la tropa dels caça-fantasmes, si amb això obté una cadira, la que sigui, a la Casa Gran.

(article publicat a e-noticies)

Das Leben der Anderen

Magnífica pel.lícula, i potser més que una simple pel.lícula, Das Leben der Anderen (La vida dels altres), ens parla de molt amb molt poc.

Interpretacions contingudes, austeritat formal, joc amb l'amplíssima gamma de grisos són els pocs instruments que s'utilitzen.

Diàlegs curts, sense embarbussaments, directes de vegades fins a la brutalitat, altres cops elusius i plens de sobre entesos.

Una reflexió lúcida sobre el poder.

Sobre el poder burocràtic, metòdic, planificat, omniscient i omnipresent.

Sobre el poder concret, el poder de les persones concretes sobre les persones concretes.

Sobre les possibilitats de les persones, sobre els seus límits, sobre la seva submissió al poder, la seva utilització del poder, la seva utilització pel poder, i la seva rebel.lió contra el poder.

Un estremiment i una esgarrifança permanent fins al darrer somriure endevinat en la comissura dels llavis i esplendent en una mínima variació de la llum dels ulls, perquè "és per a mi".

Senzillament, una pel.licula imprescindible per als qui tinguin algun interès en la vida, és a dir, en la política.

Gobierno de Unidad

Ayer sábado, por la tarde, el Consejo Legislativo Palestino (el parlamento), aprobó por 83 votos a favor y 3 en contra, de los 86 diputados que pudieron reunirse, la investidura del Gobierno de Unidad formado a consecuencia de los acuerdos de La Meca, del que forman parte miembros de Al Fatah, de Hamás e independientes.

Los diputados debieron de celebrar la sesión mediante video conferencia, dadas las condiciones de restricción de movimientos impuestas por la potencia ocupante, Israel, que impidieron que pudieran reunirse conjuntamente en sede parlamentaria única.

Faltaban, además, los 41 diputados retenidos por las autoridades de ocupación en cárceles de Israel.

Pese a esas circunstancias, la constitución del nuevo Gobierno de la Autoridad Nacional Palestina es una magnífica noticia, puesto que contribuirá de forma decisiva a liquidar la violencia ínter palestina y otorga una representación de alta calidad a la voluntad política del pueblo palestino.

Aunque resulta claro que no era el momento político más oportuno, el recordatorio del Primer Ministro Haniyé respecto al derecho de resistencia a la ocupación, reconocido por el Derecho Internacional, no puede servir de excusa, como pretende Israel para evitar negociar con el nuevo Gobierno, puesto que no puede en modo alguno confundirse esto con una incitación o apología del terrorismo en territorio israelí o contra civiles israelíes.

El Presidente de la Autoridad Nacional Palestina Abbas, tiene claramente reconocida la existencia de Israel, su derecho a la existencia y las fronteras proclamadas internacionalmente.

Creo, por tanto, que sería bueno que la buena noticia de la constitucion del nuevo Gobierno se acompañara pronto de la buena noticia del restablecimiento de la ayuda europea a la Autoridad Nacional Palestina y del pago de los impuestos recaudados y pendientes de entrega al Gobierno palestino por parte de Israel.

Las parte, todas ellas, deberían de iniciar negociaciones serias para el establecimiento de una paz sólida en la región, en interés de todos, y partiendo de los principios establecidos por el Cuarteto.

Visca la paradoxa!

Està sent l'estrella (momentània, com totes) de la temporada literària a França, i ho comença a ser al país, quan encara no està traduït a cap idioma peninsular.

L'aparició d'una ressenya en un prestigiós diari en castellà, redactada per algú que, com que no l'havia llegit, encara no savia com parlar dels llibres que no s'han llegit, encara que n'haguès sentit a parlar en un sopar, no el pot perjudicar; i espero que l'anunciada propera traducció a Anagrama, l'apropi als lectors que no es troben confortables en el seu francès original.

Pierre Bayard ens demostra a "Com parlar dels llibres que no s'han llegit?" la pràctica impossibilitat de llegir un llibre, aquest artefacte que, d'altra part, no ha estat pensat per a això, sinó per a que se'n parli. Immediatament ens consola amb la consideració de que, en realitat, la lectura és la pitjor enemiga de la cultura, car sumeix el lector en plena passivitat i l'impedeix seguir els seus propis impulsos d'avenç cultural.

En realitat, ens diu, no ens hem de preocupar massa per les conseqüències de la no lectura, car no hi ha dues lectures iguals d'un llibre, i el nombre dels qui no l'han llegit sempre supera en molt el dels qui han comès aquest error, que els fa perdre tot misteri sobre el contingut del llibre.

Amb un impuls científic indiscutible, Bayard proposa la classificació general dels llibres en les següents categories: 1.- Llibres desconeguts; 2.- Llibres fullejats; 3.- Llibres evocats; i 4.- Llibres oblidats. Aquestes categories es poden complementar amb els signes gràfics expressius de l'opinió del qui els cita, des del ++ de l'opinió molt positiva, fins el -- de l'opinió molt negativa. Naturalment res no impedeix, ans al contrari tot hi incita, a opinar sobre els llibres desconeguts.

Lectura extremament recomable, opino, per als lectors compulsius i apassionats a qui ens aclareix un pilot de dubtes i ens eixampla el camp de la nostra llibertat; i indispensable per als qui ens delim per les paradoxes, car s'hi troben totes.

O cal recomanar-ne la no-lectura?

Igualtat

Igualtat entre homes i dones, entre dones i homes.

Ja tenim la llei, aprovada de fresc pel Congrés dels Diputats, lògicament sense el vot del PP. Sempre el PP ha estat en contra del progrés social i de les llibertats. Per això dic que és lògic que no hagi votat la llei, encara que aquesta actitud estigui plenament contra la raó.

Tenim ja la llei, ara cal complir-la, com és evident, però no n'hi ha prou amb això.

Cal explicar-la, reiterant l'explicació tant com sigui necessari, fer campanyes públiques i privades.

La funció pedagògica que tenen totes les lleis és més important que mai en una llei com aquesta, car es tracta de que el seu contingut no sigui només conegut, sinó assumit per tothom.

Algú pot negar que la radical igualtat entre les persones suposa la necessària igualtat entre homes i dones, entre dones i homes?

Qualsevol desigualtat per aquesta raó és radicalment contrària a la justícia.

Ens cal, doncs, seguir treballant, més enllà de l'aprovació de la llei, per que la plena igualtat sigui una realitat.

Dos motius de satisfacció

Pràcticament han coincidit en el temps. Ho estem commemorant en el mateixos dies.

D'una banda es tracta del tercer aniversari de la victòria electoral socialista en les eleccions generals del dia 14 de març de 2004, que van portar a un Govern socialista presidit per José Luís Rodríguez Zapatero.

D'altra banda s'escauen els primers 100 dies del Govern d'Entesa per al Progrés, a la Generalitat de Catalunya, sota la presidència de José Montilla.

Tenim dos governs que fan via, que acompleixen els objectius, que s'interessen per les persones i per resoldre els seus problemes, que eixamplen els drets dels ciutadans, que treballen malgrat el soroll estrepitós amb el que l'oposició intenta amagar-ho.

Són, n'estic ben segur, dos motius de satisfacció per a la immensa majoria.

Impecable i implacable

Crec que n'hi haurà prou amb algunes de les frases que el Ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va dir ahir durant la seva compareixença davant la Comissió d'Interior del Congrés dels Diputats, per tal de que us feu una idea de com va anar la sessió, que va durar des de 2/4 d'onze del matí fins a 3/4 de quatre de la tarda, i en la que es va poder repassar la política antiterrorista, i la contribució de la política penitenciària als objectius antiterroristes, en els darrers temps.

- Portaran flors a tots els llocs on es van cometre assassinats pels presos excarcerats per vostès?

- Varen mentir per a no perdre el poder, i segueixen mentint per a intentar recuperar-lo.

- Hem neutralitzat el xantatge de De Juana: ell va dir "O lliure o mort", i la resposta de l'Estat ha sigut "Ni lliure ni mort"

- Potser aquest debat no és casual, no sorgeix de la indignació d'alguns ciutadans; sorgeix artificialment creat perquè potser algú sabia que el final de la violència era a l'abast.

- Com més a prop hem tingut el final d'ETA, més confrontació política han creat.

En el debat tots els grups parlamentaris, excepte el del PP, han donat suport a la política antiterrorista i penitenciària del Govern, així com a la decisió concreta en el cas de l'assassí De Juana.

Només CiU ha intentat fer equilibris de suposada equidistància, procurant no ferir al PP. Cal preguntar-se si una possible tinença d'alcaldia cedida pel PP val tant.

El PP no ha sorprès gens ni mica, ha insultat, cridat i gesticulat. Pel que fa al discurs d'en Zaplana, tampoc no ha sorprès: desqualificació, divisió, irritació, referència a traïcions, cessions a xantatges, etc.

En resum, un Pérez Rubalcaba impecable en la seva exposició, i implacable amb els qui tenen més pressa en fer caure el Govern que en acabar amb ETA, amb els qui no dubten en afeblir l'Estat i trencar la unitat dels demòcrates per mirar de fer mal al Govern.

Aquesta és la oposició que hi ha. Mirem de ser impecables i implacables amb ells.

El 98 %

El 98 %. Aquest és el percentatge de la població de Catalunya que el proper 27 de maig podrà triar la papereta d'una candidatura socialista.

Els socialistes presentarem candidatures a 700 poblacions, en les que s'aplega aquesta xifra de ciutadans i ciutadanes. Ho farem a tot el territori, i així oferirem una més àmplia opció democràtica al nostre poble.

S'hauran acabat - o gairebé - les candidatures úniques que no deixen als votants més opció que l'abstenció si no hi estan d'acord. S'haurà acabat aquella cançó de l'enfadós de que cert partit és més català que d'altres perquè té candidatures arreu, o de que al mateix partit no li calen votacions per a guanyar eleccions. S'haurà acabat el monopoli de representació política.

La gent serà més lliure perquè tindrà més possibilitats d'elecció. La voluntat del poble serà la que decidirà, i no la dels qui confegien les llistes úniques.

Tot això provocarà, és clar, disgust als qui defensen el seu monopoli, que, vés per on, són els mateixos que pretenen dia rere dia negar als socialistes el nostre caràcter nacional català i malden per convèncer la gent de que som un rar fenomen metropolità.

(article publicat a e-noticies)

Una cita / XXVI

Toutes les guerres sont civiles, car c'est toujours l'homme contre l'homme qui repand son propre sang.

François de Salignac de la Mothe, dit FÉNELON (1651 - 1715)

(Totes les guerres són civils, car és sempre l'home contra l'home qui vessa la seva pròpia sang)

(Todas las guerras son civiles, puesto que es siempre el hombre contra el hombre quien derrama su propia sangre)

Desmesura

La "hybris", la desmesura, és inspirada als homes pel furor.

D'Agammenó a Orestes, de Creont a Tersites, trobem prou exemples de desmesura castigada per a que es produeixi el retorn a la mesura.

De desmesura en tenim exemples recents.

"Reclamamos la libertad que nos han robado" va dir ahir Mariano Rajoy en el discurs al final de la manifestació contra el Govern a Madrid. Em sembla un clar cas de desmesura, no només desproporció amb la realitat, sinó també amb l'objectiu explícitament buscat de la convocatòria avançada d'eleccions.

La xifra de "2.125.000 manifestantes" proclamada pel PP a través del Govern de la Comunitat Autònoma de Madrid és un altre cas de manual de desconnexió amb la realitat. Tal llunyania de la veritat és una clara desmesura.

La divisió dels ciutadans entre els "decentes" assistents a la convocatòria de la dreta, i la resta, a la que es qualifica per defecte com a indecents, és també una clara desmesura, que sembla en aquest cas inspirada directament per "Eris", la discòrdia, mare de la fúria i l'engany.

Davant de tot això, el Sr. Agag i la filla del membre del Consell d'Administració de les empreses Murdoch, manifestant-se a la vorera del davant de l'Ambaixada a Londres, protagonitzen una simple anècdota i un gest de mal gust.

Qui cau en la desmesura troba en ella el seu propi càstig.

Això passarà també en aquest cas, amb la mesura restaurada pels vots dels ciutadans, en el moment previst per a les eleccions.

Dos muros

Simbólicas coincidencias en el tiempo.

En Nicosia, su capital, el ejército chipriota ha iniciado la demolición del muro que dividía físicamente su territorio del de la autoproclamada República Turca del Norte de Chipre. La avenida Ledra deja de estar interrumpida por la mole de hormigón que seguía la "línea verde" establecida en 1974, luego de la invasión militar turca. Los vecinos de la calle podrán volver a verse, y se espera que puedan volver a visitarse y a hablar entre ellos en poco tiempo.

Me parece una excelente noticia.

Al mismo tiempo, en Israel, el Primer Ministro Ehud Olmert que parece, según las encuestas, no alcanzar el 3 % de aceptación popular, ha tomado un nueva decisión sobre el ilegal muro que está construyendo en territorio de Palestina. Ahora se trata de "proteger" los ilegales asentamientos de colonos de Nili y Naalé, cambiando el trazado previsto del muro, adentrándolo cinco kilómetros en territorio palestino, al este de la "línea verde" de 1967. Con ello se pretende garantizar la conexión de unos 1.500 colonos que, según la normativa internacional, especialmente la IV Convención de Ginebra, ocupan ilegalmente tierras palestinas con el territorio del Estado de Israel. El precio, que no parece afectar para nada a Olmert, es aislar de su territorio a 20.000 palestinos que ocupan sus tierras ancestrales, en pleno acuerdo con el derecho internacional.

Me parece una pésima noticia.

Marat - Sade

De la apelación a la conciencia al insulto a la inteligencia.

Quien encuentre mejor síntesis de lo que ha ocurrido desde la versión de "Persecución y asesinato de Jean-Paul Marat, representada por el grupo teatral de la casa de salud de Charenton, bajo la dirección del Señor de Sade", de Peter Weis, que los que tenemos la suerte de haber estado en un estadio próximo a la vida inteligente en la temporada teatral 1968-1969 recordamos, hasta la que se representa en estos días en el Teatro María Guerrero de Madrid, está invitado a exponerla, y además, y por descontado, a un café.

Acudí, lo confieso, al María Guerrero impulsado principalmente por la nostalgia del ambiente que se había creado en el Poliorama de Barcelona, que logró que la inmensa mayoría de los que en aquel momento asistíamos a representaciones teatrales de cualquier clase o índole, pasáramos por la sala de la Rambla para escandalizarnos, confortarnos, soñar, despotricar, huir, aplaudir a rabiar, o cualquier otra cosa distinta a la aburrida indiferencia del "spleen". En la memoria de toda una generación quedó aquella representación como algo que marcó - en muy distintas medidas, en su mayoría bastante modestas - la vida personal de los que nos asombramos ante ella.

El viernes 2 de marzo de 2007, sentado en una butaca de platea del María Guerrero, me enfrenté a la primera "provocación" de la nueva versión del espectáculo. Créanme ustedes, era la siguiente: un actor que paraba penalties en una buena película y que ahora es más conocido por ejercer de "empleado de finca urbana" en una serie televisiva, fingía ser un asilado en una institución psiquiátrica trasladado para intervenir en la función, y preguntaba mansamente a los espectadores si alguien había visto a Esperanza Aguirre. Pues exactamente al mismo descriptible nivel se mantuvo toda la provocación intelectual y política de una obra esencialmente revolucionaria. Así pudimos asistir a digresiones sobre la abdicación de los monarcas y sus hijos - se nos aclaró (¡Gracias!) que se trataba de príncipes - , sobre la actuación de los militares en Afganistán, y sobre el "orden constitucional", que tenían - como es evidente - mucho menos peligro que cualquier observación sobre las obras de la M-30 o sobre las manifestaciones con banderas de San Andrés, pero que alguien pensó que serían de mucho efecto. Al menos de tanto efecto como la "modernez" de colocar una máquina de escribir de los años sesenta en la bañera de Marat.

Se nos obsequió también con una descontextualización (menuda palabreja) de lo más postmoderno respecto a la posición de Jacques Roux, ese comunista primitivo defensor del ejército como nación en armas, que logró no sólo su constitución, sino la proclamación de la república al día siguiente de la victoria del ejército popular francés contra los ejércitos mercenarios de los regímenes aristocráticos europeos.

Se dejó claro, mediante los intentos de ridiculización, la ignorancia profunda, espero que no incurable, sobre el concepto de nación surgido de la revolución.

Se pisoteó, en definitiva, todo lo que suponía la esencia de la obra, la reflexión crítica sobre la naturaleza humana y la naturaleza de la revolución, el impacto de las necesidades revolucionarias sobre la conducta humana, y de las necesidades humanas sobre la conducta revolucionaria. El asombro intelectual ante la necesidad de tomar partido y las consecuencias de tomarlo. La duda entre Marat y Sade y el temor de que, al final, sólo quede la tesis de la muerte.

En lugar de eso asistimos a la banalización de la duda, del impulso revolucionario, del compromiso político, de la propia humanidad. Allí donde la versión de 1968 - inolvidable Marsillach - provocaba con la mirada de los locos de Charenton, con el contacto físico imposible de rehusar, con la interrogación del espejo de la pupila de los locos, se intentaba ahora suplir la provocación con la pura anécdota - por favor, después de Bieito y de Carles Santos - para horror de damas del barrio de Salamanca de una Madre Superiora interpretada por un actor bajito de cabeza rapada, sodomizado en escena.

Se ha hecho el experimento: los espectadores de la versión de 1968, responden al estímulo de la voz "Marat-Sade" con la canción en que el pueblo exige a Marat la coherencia revolucionaria; los espectadores de la versión de 2007 ahogan una risita monjil para evocar la transgresión de hablar de Esperanza Aguirre.

Tenía razón el clásico. Cuando la historia se repite, la primera vez es en clave de tragedia, la segunda, de farsa.

(artículo publicado en laRepublica.es)

8 de març

Avui es commemora arreu el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Aquesta ha estat una data marcada per les esquerres, malgrat els intents actuals d'alguns i algunes de segrestar-la i convertir-la en una políticament neutral data sobre la dona.

Avui recordem amb horror els assassinats de 129 treballadores a la fàbrica Cotton de Nova York, cremades vives el 8 de març de 1908 en l'incendi provocat per l'empresari.

Avui recordem amb orgull les 40.000 treballadores del tèxtil de Nova York que van fer vaga el 8 de març de 1854 en reclamació de la reducció de la jornada de treball de 16 hores diàries.

Avui recordem la gran lluita de les dones treballadores, i cadascuna de les lluites que la composen.

En homenatge a elles, la nostra solidaritat i el nostre compromís.

José Luís Coll

José Luis Coll, a la derecha de la imagen, ha fallecido a los 75 años. La parte superviviente de la pareja Tip y Coll nos ha dejado.

Eran en la vida real dos distintas y diferentes interpretaciones del país, como lo eran en los escenarios y las pantallas.

José Luís Coll, el del bombín, era un optimista y un progresista; Tip, el del sombrero de copa, no.

En cualquier caso, juntos ambos durante tantísimos años, nos dieron las más abracadabrantes, surrealistas y delirantes versiones de nuestras vidas, en las que nos veíamos todos reflejados, como parte del país al que ni ellos mismos conseguían describir.

Fueron en aquel momento un modelo de convivencia de tradiciones y percepciones distintas de la realidad, de posturas políticas no sólo distintas, sino contrapuestas, que pudieron trabajar - y muy bien - conjuntamente.

Siempre les agradeceremos la más larga, bilingüe (poca broma, castellano y francés), desmenuzada, surrealista y subvervisa (sí, subversiva, pensadlo un poco) lección sobre como llenar un vaso de agua, eso sí, siempre que tuviéramos a nuestra disposición una jarra llena de agua.

No nos vendría mal en estos tiempos que alguien estuviera dispuesto a colaborar con otro para llenar un vaso de agua a partir de compartir una jarra de agua.

Els "nimbies" contra la Generalitat

Es coneixen com a "nimbies" aquelles persones que protesten, i s'oposen tant sí com no, a determinats equipaments públics quan són prop de casa seva, però ho troben bé si es fan lluny de la seva propietat. El nom bé de l'acrònim de la versió anglesa "not in my back yard" (NIMBY) que d'una manera inexplicablement orgullosa reivindiquen alguns.

El fenomen és prou conegut, i ha arribat inevitablement al país, com passa amb tot el que s'origina a l'Amèrica del Nord.

Fa pocs dies, uns quants d'aquests individus van considerar oportú boicotejar la visita institucional del President de la Generalitat a la població d'El Vendrell, sens dubte perquè consideraven que el dret democràtic a la llibertat d'expressió i de manifestació d'un centenar de "nimbies" havia de passar necessàriament per impedir que el President de la Generalitat elegit pel Parlament de Catalunya acomplís el programa de visita previst.

Fins aquí podríem considerar que ens trobem simplement davant un petit grup de ciutadans amb els valors democràtics capgirats, però la cosa es complica quan ens assabentem - i no ho ha desmentit ningú - que entre els "nimbies" hi eren abundants els afiliats a la JNC i a CiU.

Això planteja un altre problema. Potser es tracta de la decisió de no respectar els resultats parlamentaris? Potser es tracta de manifestar públic menyspreu al Molt Honorable President de la Generalitat perquè no és del seu partit? Potser es tracta de fer la competència als qui a Madrid treuen al carrer banderes carlines?

(article publicat a e-noticies)

Josep Maria Huertas Claveria

Va morir ahir, sent el Degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya.

Va ser la persona que ens va ensenyar a molts que no sóm periodistes el valor de la seva professió.

Vam aprendre d'ell, en les fosques i dures èpoques de la dictadura que alguns neguen, la importància de la veritat, de la persistència, de l'independència.

Vam saber com n'era d'important el coneixement concret de les realitats concretes - molt més enllà de les receptes teòriques al respecte - i vam saber què eren els nostres barris, qui hi vivia, qui hi patia i, per damunt de tot, perquè hi patia.

En les coses concretes, en les coses que fan la història de les persones, és a dir la única història, en la proximitat a la gent que pateix la història, ens va congregar, de prop, o de lluny com en el meu cas, de forma tan clara com impossible de dir en públic, a la lluita contra els qui fan la història contra les persones.

En Josep Maria Huertas Claveria viurà, com tots nosaltres, mentre nosaltres el recordem, mentre algú mantingui el seu record.

Recordem-lo!

L'Estat hi està obligat

Ho diu la llei, ho diu la raó, ho diu la humanitat.

L'Estat ha de vetllar per la vida de les persones que estan sota la seva especial protecció, com és el cas dels presos.

Això serveix per a tots els presos, siguin quins siguin els delictes per els que han estat condemnats, o dels que estiguin acusats.

L'Estat ha de posar, precisament perquè n'és responsable, tots els mitjans per a evitar els atacs a la seva salut i, evidentment, la seva mort, encara que sigui per suïcidi. O és que no considerem tots que va ser quelcom dolent el suïcidi simultani dels membres de la Rot Armee Fraktion, els seguidors de Baader-Meinhof, a les presons alemanyes?

Sigui quina sigui la pena que s'està complint, existeixen normes sobre la seva graduació, que l'Estat ha d'usar per a complir els deures que l'ordenament jurídic li imposa. Quan s'està complint una pena de tres anys per dos delictes d'amenaces, és possible legalment passar al segon grau quan ja s'ha complert més de la meitat.

Cosa completament diferent és el judici que ens mereixi que el manteniment del Codi Penal franquista encara en el moment dels assassinats comesos, tingués com a conseqüència que 25 assassinats quedessin saldats amb 18 anys de presó, la condemna anterior que va complir Iñaki de Juana Chaos, que serà per sempre un assassí, encara que hagi extingit la responsabilitat penal per aquests delictes.

Per això l'Estat, a través els seus organismes competents, ha pres la decisió justa i adequada: el compliment de la resta de pena en condicions de segon grau, que permetin mantenir la vida del qui no va tenir cap escrúpol en llevar-ne 25, i que no se n'ha penedit.

Per això l'Estat també va fer bé en temps dels Governs del PP quan va fer exactament el mateix, però un pas més enllà perquè els va deixar en llibertat, en el cas de 10 presos d'ETA, excarcerats per raons humanitàries molt abans de complir la condemna imposada pels tribunals.

Tota la repugnància que es pugui sentir contra el delinqüent no pot fer oblidar els deures del Govern, ni s'ha de convertir en odi, que només serveix per a crear més odi.

El respecte per la vida és la diferència entre els assassins i els que apliquen correctament la llei, fins i tot per a salvar la vida d'un assassí.

Un paso más en el compromiso

Los compañeros y compañeras del Grupo Interparlamentario sobre Palestina del Congreso de los Diputados han decidido que asuma el cargo de Coordinador del mismo, al pasar la anterior Coordinadora a desempeñar la portavocía del Grupo Socialista en la Comisión de Asuntos Exteriores.

Para mí, además del honor y la responsabilidad que supone, significa avanzar un paso más en el compromiso con un pueblo que mantiene su dignidad, su esperanza y sus ansias de paz en una situación tan difícil como la de la ocupación militar.

Se trata de levantar la bandera de un pueblo digno, de poner todos los medios posibles para el reconocimiento de sus derechos, de avanzar hacia una paz estable y duradera fundada en el entendimiento entre las partes sobre las bases de unas condiciones justas, aceptadas y aceptables por todos, no dejando sin resolver ningún aspecto que pueda ser germen de nuevo conflicto en el futuro.

El terrible gobierno de los jueces

En el restringido y extraño mundo del Derecho adquirió celebridad hace años el título, aunque dudo de que ese fuera también el caso para el contenido, de un libro de Stefano Rodotà, llamado "Il terribile diritto", dedicado a una crítica del derecho de propiedad.

Más terrible, desde luego, que el derecho de propiedad puede ser el gobierno de los jueces.

En nuestro sistema constitucional se diseñó un sistema de gobierno material de los jueces y magistrados, separándose de la tradicional atribución de tal cometido al Ministerio de Justicia, para lo que se creó el Consejo General del Poder Judicial, siguiendo - sólo aproximadamente - el modelo de países como Italia y Francia.

Vaya por delante que la independencia del Poder Judicial, objetivo perseguido por todas las constituciones democráticas, se obtiene en muchos sistemas sin la existencia de un órgano parecido a nuestro CGPJ.

Asumamos la creación constitucional, y admitamos la existencia y la continuidad del Consejo General. Lo que no podemos ocultar es la evolución que el mismo ha sufrido desde su puesta en marcha que ha llevado no sólo a la criticada huella de las simpatías partidistas en su composición, sino también a la influencia de los núcleos dirigentes de las asociaciones judiciales, y en ambos casos en proporción muy superior a la que podían admitir como previsible los constituyentes, que le dieron un periodo de mandato pensado para no coincidir con los cambios de mayoría política en las sucesivas legislaturas. Este no es, sin embargo y a mi modesto entender el problema principal.

Lo peor es la tentación de enfrentamiento con los otros poderes del Estado. Lo peor es la tentación de convertirse en contrapeso político de la mayoría existente en cada momento en las Cortes Generales. Lo peor es la tentación de convertirse en tercera cámara colegisladora o, peor aún, súper legisladora.

El gobierno material de los jueces no conlleva constitucionalmente más que la defensa de la independencia de cada uno de ellos en su función jurisdiccional. En modo alguno puede entenderse que se otorga al Consejo General de Poder Judicial una función política cualquiera.

Pese a ello, y a plena conciencia, se ha caído jubilosamente en las distintas tentaciones.

Así hemos visto al Presidente del Consejo General del Poder Judicial enfrentarse públicamente con el Congreso de los Diputados, situándose materialmente - aunque sea discutible desde el punto de vista jurídico - en rebeldía contra la convocatoria para comparecer ante la Comisión de Justicia del Congreso.

Así hemos asistido, atónitos en nuestra buena fe constitucional, al espectáculo del Consejo General del Poder Judicial emitiendo informes sobre proyectos legislativos respecto a los cuales no se le habían solicitado y no sólo eso, sino también emitiéndolos en contra de la voluntad expresa del legislativo. Estos informes, además, han estado revestidos de un claro carácter político al referirse no a cuestiones de coherencia legislativa o de respeto a la jerarquía normativo, sino extendiéndose en consideraciones sobre la oportunidad política o los efectos sociales de determinada normativa (sirva de ejemplo para todos el caso de la modificación del Código Civil en lo referente al matrimonio para hacerlo accesible a todos con independencia del sexo de los contrayentes), con lo que ha efectuado labores propia, directa y exclusivamente políticas, sin conexión alguna ni con el gobierno material de los jueces ni con la defensa de su independencia.

Así se ha reiterado la práctica de informes, en cualquier momento del procedimiento legislativo y sin solicitud previa, que siempre han resultado ser contrarios a las posiciones políticas de la mayoría parlamentaria.

Así hemos visto también, y por último, como se han producido pronunciamientos sobre actividades de partidos políticos y de actores de la sociedad civil, bajo capa de proteger la independencia judicial, aunque con tratamiento claramente diferenciado según fueran los convocantes de las manifestaciones censuradas o no.

Estas tentaciones en las que ha caído en forma innegable el Consejo General del Poder Judicial pueden extenderse a los titulares individuales del Poder Judicial, los Jueces y Magistrados, y de hecho algún que otro preocupante síntoma al respecto hemos podido observar ya como, por citar sólo uno, las pretensiones de inaplicación de las leyes democráticamente aprobadas mediante el ejercicio de la legalmente inexistente "objeción de conciencia" a los matrimonios entre personas del mismo sexo.

La suplantación de la voluntad democrática del pueblo expresada por sus representantes electos en los parlamentos por la voluntad salvífica de los jueces no electos, pero depositarios de un terrible poder, ha sido algo experimentado en ciertas sociedades y periodos, con efectos demoledores. Pensemos simplemente en el periodo del denominado "gobierno de los jueces" en los Estados Unidos de América.

Los jueces deben de cumplir su función constitucional de aplicar con plena independencia las leyes aprobadas por los parlamentos, pero jamás pueden suplir la voluntad de la ley que es, en definitiva, la voluntad del pueblo, por su propia voluntad.

Lo dejó dicho hace bastante tiempo un peligroso revolucionario, el III Presidente de los Estados Unidos de América Thomas Jefferson, al sentenciar que "un poder judicial independiente del rey o de un ejecutivo es una buena cosa, pero la independencia frente a la voluntad de la nación es contraria al orden de las cosas".

(artículo publicado en laRepública.es)

Un altre fracàs del PP

A més de no trobar el seu lloc, com resulta cada cop més evident, sembla que el PP ha decidit no aprendre res de l'experiència.

Segurament per això el PP havia programat una altra tarda de dimecres monogràfica de preguntes "contra" el Ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo, presentant-ne ni més ni menys que sis.

El Govern, fent ús de la normativa parlamentària que així ho preveu, va decidir que tres d'aquestes fossin contestades pel Ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba, per entendre que, en tractar-se de possibles il.legalitzacions, eren de la competència del seu departament.

El PP va amenaçar amb retirar-les, posant així de manifest que no li interessaven les respostes, sinó els atacs al Ministre de Justícia. Per fi les va mantenir i les va respondre amb l'habitual ironia i rigor el Ministre de l'Interior.

Les tres que van quedar per fer "contra" el Ministre de Justícia van ser formulades per Eduardo Zaplana, Jorge Fernández Díaz i Ana Torme. Jo sostinc que no eren preguntes de control i que, per tant, no s'havien d'haver tramitat.

Mireu sinó, Zaplana va parlar de que el Ministre havia estudiat la carrera durant la dictadura, Jorge Fernández Díaz ni més ni menys que del GAL, i Ana Torme va pretendre treure punta a que el dimecres passat Fernández Bermejo va dir "mis Jueces y mis Fiscales", obtenint la resposta de la lectura del Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, que indica que l'ús d'aquest adjectiu possessiu expressa tendresa o proximitat.

Si el PP volia parlar d'aquests temes podia convocar una roda de premsa, però no utilitzar d'aquesta manera l'hemicicle, que està per a coses serioses.