30.11.06

Pánico navarro


El pánico que tiene la derecha navarra ante la perspectiva de la pérdida de la mayoría absoluta y, con ello e inevitablemente, el Gobierno de Navarra. Ésa es la única explicación de lo vivido ayer miércoles en el último punto del orden del día del pleno del Congreso de los Diputados.
El diputado de la Unión del Pueblo Navarro, Jaime Ignacio del Burgo, integrado - y muy bien integrado, a fe - en el Grupo Parlamentario Popular realizó un intento tan desesperado como condenado al fracaso de atribuir al Gobierno el propósito de rendirse ante ETA, con la entrega de la Comunidad Foral Navarra en los altares de la banda terrorista.
Las afirmaciones del diputado navarro, tan vacías de verdad como llenas de mala intención, no responden más que a un intento de crear pánico en la sociedad navarra, y presentarse como los únicos garantes de la continuidad de la existencia de la misma Navarra, con la vana pretensión de mantener así su mayoría absoluta, única posibilidad de mantener el control de la Comunidad Foral.
Sabe el diputado de la derecha navarra que no sólo no hay ninguna intención política por parte del Gobierno de hacer algo de lo que indica, sino que es, además, jurídicamente imposible, puesto que cualquier modificación de la Ley de Amejoramiento del Fuero requiere a intervención de los navarros.
Pese a ello, Jaime Ignacio del Burgo, especialista en narración de tramas y conjuras inventadas sobre el 11-M, y que finalizó su intervención aludiendo a su propia "mente calenturienta", mantuvo la interpelación.
La falsedad política y su portavoz, Sr. del Burgo, recibieron un duro correctivo, fueron realmente vapuleadas por el Ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que dejó bien claro que el PP es el primer partido en la historia de España que utiliza el terrorismo como arma de desgaste del Gobierno, aún a costa de ofrecer ventajas políticas a los terroristas.

29.11.06

Aprendre a Madrid


He començat la setmana amb un dinar a la Casa de América, organitzat per la Fundación Carolina, amb diputats i diputades i senadors i senadores indígenes dels parlaments de Perú, Ecuador, Colòmbia i Bolívia. Els tornaré a trobar en una reunió amb representants de la Comissió de Cooperació Internacional del Congrés dels Diputats, a la que pertanyo. Déu n'hi do el nivell de preparació social i política d'aquestes persones, i el nivell de consciència que demostren. N'he après coses d'ells, és clar que sí.
A la tarda, després de la reunió del Comité Permanent del Grup Parlamentari Socialista, m'he apropat a Blanquerna (just davant el Círculo de Bellas Artes, on cada dia passen dotzenes de coses), la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid, que organitza gairebé una activitat cada dia, i hi he assistit a la presentació de la memòria de la Càtedra extraordinària de la Memòria Històrica del segle XX, de la Universidad Complutense de Madrid, en conveni amb la "Asociación Memoria Social Democrática (AMESDE)", amb el director de la càtedra, l'historiador Julio Aróstegui, el rector de la UCM, Carlos Berzosa, i el president d'AMESDE, Miguel Núñez. Impossible resumir el que he après en aquest acte.
Tinc encara pendents, per què també s'ha de ser al Congrés, algunes visites a exposicions imprescindibles que es poden veure aquests dies a Madrid.
A la nova seu de l'Instituto Cervantes, a l'anomenat edifici de les cariàtides, a Alcalà cantonada Barquillo, hi ha l'exposició sobre reporters de guerra a Espanya 1936-1939, de la que me n'han parlat d'allò més bé.
Als antics quarters del Conde Duque, la Fundación Pablo Iglesias manté encara oberta una exposició sobre la figura de Juan Negrín, qui fou President del Govern de la República, que posa en relleu també el seu aspecte de científic, ben desconegut per la majoria de nosaltres.
Sobre oportunitats perdudes per a la ciència va l'exposició organitzada per la Universidad Complutense de Madrid amb el títol "Destrucción de la Ciencia en España. La depuración de la Universidad de Madrid en la dictadura franquista" que es va inaugurar ahir, i que mostra, entre d'altres coses, els expedients de depuració dels professors universitaris. Els depurats varen arribar a ser la meitat de la plantilla de la Universitat, incloent-hi molts de disciplines científiques, amb especial fixació en els que havien estudiat a l'estranger gràcies a les ajudes de la "sospitosa" Junta de Ampliación de Estudios.
Demà, dijous, la Fundación Ramón Rubial- Españoles en el Mundo, de quin Patronat sóc vocal, inaugura una exposició sobre Ramón Rubial al magnífic i desconegut Palacio Fernán Núñez.
També demà s'inaugura Estampa 2006, fira d'art en la que té stand, extraordinari, us ho asseguro, la Fundación ArtSur, de la que sóc Vicepresident.
A Madrid hi ha un pilot de coses per a aprendre, i d'oportunitats per a fer-ho. N'és una mostra la quantitat d'invitacions a actes culturals que rebem els diputats, sense que tinguem cap possibilitat material d'atendre-les totes.
En resum, com es deia fa temps, a Madrid, a les set de la tarda, o conferencies o et conferencien.

28.11.06

Parlem-ne


Avui, el Molt Honorable senyor José Montilla Aguilera pren possessió del seu càrrec de President de la Generalitat de Catalunya.
Aquest acte formal suposa la culminació de l'acompliment de la voluntat popular expressada en les eleccions del passat 1 de novembre. Investit pel parlament per majoria absoluta, tal com pertoca a una democràcia parlamentària com és la nostra, el President presidirà demà la primera reunió del Govern, format per les persones que haurà designat.
Quedarà així complert el cicle de renovació governamental, la primera successió d'un Govern català d'esquerres per un altre també d'esquerres, en plena normalitat democràtica.
A partir d'ara caldrà que el nou Govern desplegui la seva obra, i caldrà que el Parlament en parli.
Parlem-ne, els uns defensant el Govern i acuitant-lo en la seva feina, i el altres criticant-lo des de l'oposició, on el nostre sistema democràtic ha col.locat a les diverses dretes polítiques.
Parlem-ne doncs tots, exercint cadascú el paper que li ha atorgat el poble, en les institucions democràtiques, sense apel.lacions a catàstrofes socials ni a lideratges morals fora dels vots parlamentaris.
(article publicat a e-noticies)

27.11.06

Cataluña, nueva etapa


Tengo para mí que la votación del Parlamento de Cataluña del viernes 24 de noviembre, por la que invistió como 128º Presidente de la Generalitat a José Montilla, es el momento seminal de una nueva etapa política en Cataluña. Nueva etapa no sólo en la política interior, si no también en su relación con el conjunto de España.

Intentaré explicarme. La votación parlamentaria, culminación en nuestro sistema estatutario de la voluntad popular expresada en las elecciones de 1 de noviembre, además de proclamar a un Presidente, encarga al mismo la formación de un Gobierno. Este nuevo Gobierno, el Gobierno del Acuerdo - curiosamente traducido en muchas ocasiones con el "palabro" entendimiento - Nacional para el Progreso, se encontrará en las condiciones de realizar unas políticas propias en una etapa distinta, claramente diferente, a la que existía hasta la investidura, o al menos, hasta las recientes elecciones.

En realidad, los distintos gobiernos Maragall señalaron el final de la etapa inaugural de la Generalitat restaurada. Completaron el ciclo democrático de la alternancia en el poder político, poniendo de manifiesto con ello la resistencia de las instituciones, y su posibilidad de adaptarse a las variaciones democráticamente decididas. Realizaron además una función de gran importancia, la tutela del largo, proceloso, y hay que reconocer que en ocasiones farragoso, proceso de elaboración del nuevo Estatuto de Cataluña, finalmente aprobado en el Referéndum de 18 de junio. Esta aprobación es precisamente la que, a mi entender, pone punto final a la primera etapa política en Cataluña, iniciada con la restauración provisional de la Generalitat.

Esta actividad maragalliana de impulso del Estatuto nuevo, junto con lo que los franceses acostumbran a llamar "incidentes de recorrido" de sus sucesivos gobiernos, han dejado en la más completa sombra política otras actividades importantes de la gestión gubernamental, como el pacto nacional para la educación, la aprobación y ejecución de la fundamental Ley de Barrios, etc., actividades todas ellas que han puesto los cimientos sobre los que se basarán las políticas del nuevo Gobierno, pero que han quedado políticamente descontadas, mezcladas con las agitaciones de los finales de la etapa anterior.

En realidad, la campaña electoral ya marcó el inicio de lo nuevo. La confrontación de posiciones políticas se centró como nunca en las propuestas referentes a las políticas sociales, con un manifiesto paso a segundo plano de la divisoria referente a la cuestión nacional. Asistimos así a una campaña con contenidos propios de un país normal.

Completada, por tanto, en la etapa ya superada, la regulación de la institucionalidad catalana, y su definición identitaria, se abre ahora una nueva etapa y unas nuevas posibilidades. Ahora es el momento del desarrollo del nuevo Estatuto para dotar a la Generalitat de todos los instrumentos precisos para desplegar políticas propias en los distintos ámbitos sociales.

Superada la permanente y recurrente discusión sobre las esencias patrias, respecto a las que se ha llegado al compromiso normativo fijado en el Estatuto, es el momento del "patriotismo social" del que hablaba Montilla en su discurso de investidura. Ha llegado el tiempo de construir la patria de la gente, ya no de las esencias. Estamos en el punto en que podemos y debemos construir el consenso social sobre las libertades individuales y públicas fuertes e indiscutidas, en que realicemos políticas tendentes a asegurar la libertad de las personas frente a la necesidad, la seguridad frente a la incertidumbre económica, la sanidad frente a los riesgos de la salud, la educación y la atención a las personas dependientes para remover los obstáculos a la igualdad, la promoción económica para la autonomía personal., y las condiciones necesarias para el libre desarrollo de la personalidad en todos sus aspectos, incluidos los lingüísticos.

Estamos ante una nueva etapa que exige, y tendrá, un Gobierno firme y cohesionado, con objetivos sociales y políticos claros. Un Gobierno soldado en un pacto de coalición bien trabado y con previsión de la solución concertada de los conflictos que puedan surgir entre los coaligados. Un Gobierno, en definitiva, que responda a la línea de las últimas palabras del ya Presidente Montilla en su primera intervención en el debate de investidura, cuando decía: "No competiré estéticamente, pero quiero ser de los primeros en el ejemplo ético; no competiré en oratoria, pero quiero ser el primero en decir lo que pienso y en hacer lo que digo; no competiré en promesas, pero seré el primero en cumplir mis compromisos."

(artículo publicado en laRepublica.es)

26.11.06

Manipuladores de víctimas


Las víctimas del terrorismo no son del PP, ni del PSOE, ni de la LCR, ni de ningún partido político.

Las víctimas tienen en común que fueron designadas por los terroristas, en forma individual, o como consecuencia del más trágico azar, para arrebatarles la vida, la integridad física o psíquica, o a las personas que querían.

La vida, la integridad, la compañía, les fueron arrebatadas por los injustificables asesinos, no fue ofrecida por las víctimas en nombre de ningún ideal que nadie pueda ahora interpretar en su nombre.

Los que así lo hacen, Alcaraz y la cúpula del PP, ofenden la memoria de las personas a las que dicen defender, se las apropian y las utilizan vilmente en una descarnada lucha partidista, que no política.

Lo único que podemos hacer por las víctimas, para honrar su memoria y para consuelo de los supervivientes, es evitar que haya nuevas víctimas, que continúe la imposición de la violencia y de la muerte.

25.11.06

¡Cobardes!


Hoy, 25 de noviembre, ha sido declarado el Día contra la violencia contra las mujeres. Me parece que es una buena ocasión para reflexionar sobre el tema, y pasar a la acción contra esa violencia.

Creo que mientras unos cuantos tipejos consideren que tienen derecho a mantener a la mitad de la humanidad en situación de sumisión, utilizando para ello todos los medios, desde la violencia psicológica y las agresiones físicas hasta el asesinato, los hombres no podemos estar ni quietos ni callados.

Luchar contra la violencia es cosa de toda la humanidad, el combate contra el machismo debemos de darlo principalmente los hombres. Reivindico nuestro papel en el desenmascaramiento de la miseria moral que es el machismo, y reclamo la participación de todos nosotros en su eliminación.

Mientras las mujeres estén en riesgo de agresión, toda la humanidad debemos de considerarnos en riesgo.

Ninguna complacencia, ningún chiste, ninguna reacción de comprensión.

La violencia contra las mujeres es un crimen contra la humanidad, y quienes la ejercen, y quienes la justifican, son unos cobardes tipejos despreciables.

24.11.06

El President Montilla


El Parlament de Catalunya ha votat. El Parlament de Catalunya ha investit el 128è President de la Generalitat.

El Molt Honorable Senyor José Montilla i Aguilera és el nou President de la Generalitat, per decisió dels representants del poble de Catalunya.

És una bona notícia per a Catalunya, és una bona notícia per a la gent.

El millor Montilla


Emocionat i emocionant, però seré i clar.

Parlant de la Catalunya de la gent, de la d'ara, però sobre tot de la Catalunya dels fills i dels nets.

L'anunci de la dimensió social de la propera obra de govern, i el compromís del treball i de l'esforç.

Així ha estat el discurs de José Montilla al Parlament de Catalunya en la primera jornada del debat d'investidura.

Aquesta ha estat una mostra del millor Montilla.

23.11.06

Socialdemòcrates? Au, va!



Tot es va aclarint, com cal.

Ara resulta que el diputat Albert Rivera, President de Ciutadans, que es va presentar com "no nacionalista i socialdemòcrata", i que va negar repetidament haver militat en cap altre partit polític amb anterioritat, ha estat militant del Partit Popular de Catalunya fins el dia 7 d'abril d'enguany.

Ha militat, per tant en un partit polític, i a més en un partit nacionalista espanyol i de dretes.

Ha mentit, sense discussió, al seu electorat, i al conjunt del poble de Catalunya.

Com em deia la meva àvia, s'atrapa abans a un mentider que a un coix.

22.11.06

Tot a punt

El Molt Honorable President del Parlament de Catalunya ha decidit de proposar com a candidat a la presidència de la Generalitat en José Montilla.

Aquesta decisió l'ha pres després de la ronda de contactes amb els caps de fila de totes les forces parlamentàries, i d'haver constatat el suport de cadascun dels possibles candidats.

Aquest és el procediment establert en l'Estatut aprovat pel poble el 18 de juny, i en les lleis de Catalunya.

Aquest és el procediment propi d'una democràcia parlamentària com és la nostra.

Aquest és el procediment que honora la voluntat dels ciutadans i ciutadanes, expressada en el seu vot a les eleccions al Parlament.

Aquest és el procediment que algun candidat frustrat, portat pel que esperem que sigui només una rebequeria, ha qualificat de "comèdia", amb total menyspreu a les nostres institucions, a les nostres formes democràtiques, i al poble que les ha aprovat.
Malgrat aquest algú, tot és a punt per a que es compleixi la voluntat del poble.

21.11.06

20-N




De debò que no m'ho invento. De debò que no és un acudit. De debò que se'ls ha acudit a ells. De debò que han estat ells solets els qui ho han decidit. De debó que algú de Convergència (David Madi, potser?) ha trobat que el millor dia per a manifestar públicament, en un acte polític convocat a l'efecte, la seva adhesió inquebrantable al líder Artur Mas, era el 20 de novembre (20-N).

Durant tota la meva infància, adolescència i part de la joventut, viscudes sota la dictadura franquista, el 20-N era el dia de l'any dedicat pel règim a commemorar la figura de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española.

Després, durant alguns anys, ja no tan jove, el 20-N fou el dia de l'any dedicat pels nostàlgics de la dictadura a commemorar la figura del General Francisco Franco Bahamonde, revoltat contra el Govern legítim de la República, i tirà durant quaranta anys.

Ara alguns volen instaurar, pel que sembla, un nou 20-N dedicat a commemorar la figura d'Artur Mas i Gavarró.

Ni als pitjors enemics de Convergència se'ls podia haver ocorregut una malifeta més esplendorosa i, a més, crec que no és bo pel país.
(article publicat a e-noticies)

20.11.06

Resistencia pasiva en Gaza


Hoy lunes decenas de personas se están concentrando en la casa de un militante de Hamás, vecino de Beit Lahiya, en el norte de Gaza, que ha recibido aviso del Ejército de Israel sobre la inminente demolición de su casa.

En la noche del sábado al domingo, dos centenares de personas concentradas en la casa de otro militante de Hamás, en el campo de refugiados de Yabalia, también en el norte de Gaza, consiguieron impedir que el Ejército de Israel, que lo había anunciado previamente, demoliera la casa.

En estas concentraciones no se ha ejercido ningún tipo de violencia. Su esencia consiste en la mera presencia voluntaria de la población.

Las Convenciones de Ginebra, que son el Derecho Internacional aplicable a la guerra, prohíben la destrucción de bienes materiales de la población ocupada por parte del ejército de la potencia ocupante, por lo que las demoliciones de casas son claramente ilegales.

19.11.06

Adhesions inquebrantables


Ara arriben, segons sembla, per e-mail.

Avui hem pogut saber, gràcies a una arriscada entrevista a l'Avui i de boca del mateix adherit, que l'excandidat Artur Mas, ha rebut ni més ni menys que tres mil dues centes adhesions inquebrantables via e-mail.

Sincerament, em sembla que la xifra és plenament entroncada en la nostra tradició de moderada modèstia.

Tres mil dues centes adhesions com a expressió de la terrible indignació d'un poble que alguns ens volen vendre, i de la immensa fractura política i social que els mateixos ens van anunciar, em recorden les expressions del magnífic escriptor i extravagant ciutadà de Llofriu, en Josep Pla, quan descrivia certes activitats com "de vol estrictament gallinaci".

Si, pel cap baix, hi hagués l'excusa de la dificultat d'adherir-se en papers manuscrits, però em sembla que les habilitats necessàries per a tornar a enviar un model rebut per correu electrònic són menys que les que calen per a llegir i escriure.

Tres mil dues centes, i per e-mail, i sense signatura electrònica, caram, caram!

18.11.06

Una cita / XX


Les droits politiques sont la seule garantie des droits civils et de la liberté individuelle.
Emmanuel Joseph SIEYÈS (1748-1836)
(Els drets polítics són l'única garantia dels drets civils i de la llibertat individual)
(Los derechos políticos son la única garantía de los derechos civiles y de la libertad individual)

17.11.06

Ha mort un lluitador


Ahir va morir el company Carmel Rosa. Era un dels fundadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM, que militava ara al Partit dels Socialistes de Catalunya. Ell, com els també desapareguts Salvador Clop i Manel Alberich, ha estat de les persones que no s'han rendit mai, ha estat un lluitador pel socialisme.

Vaig tenir la sort de coneixer personalment aquest grup de persones als anys setanta, en el procés de formació del Partit Socialista de Catalunya, i els he seguit després en la seva feina dintre i fora del Partit.

He de dir que ha estat per a mi un real i autèntic privilegi poder conversar amb ells, aprendre d'ells, saber del seu tossut convenciment que, malgrat tot, és possible avançar, posar les bases d'una societat nova, més justa i més lliure, d'una societat socialista.

Són persones quin record no podem perdre, perquè han fet passes que són dignes de ser seguides.

D'ells, com d'altres lluitadors, hem aprés que la utopia sempre té raó.

El millor equip


Avui es constitueix el nou Parlament de Catalunya, sorgit de les eleccions del primer de novembre.

La seva primera tasca serà l'elecció de la Mesa del Parlament, en la que cal que es reflecteixi la majoria política de la que sortirà el nou President i el nou Govern de la Generalitat.

Ahir es varen reunir els diputats i diputades electes que configuraran el grup parlamentari dels socialistes.

Només cal donar una repassada a la foto que els varen fer a l'escala del Parlament per veure, tot reconeixent-los un a un, que es tracta del millor equip.

16.11.06

Civisme i acceptació de la democràcia

Gairebé sense paraules.
Quan alguns inciten a no acceptar el resultat del sistema democràtic parlamentari del què s'ha dotat el poble de Catalunya en el referèndum estatutari de 18 de juny d'enguany, ens trobem davant de quelcom més que d'una manca de civisme.
Crec que alguns hi haurien de pensar, i no obrir un camí que mai se sap on acaba.

15.11.06

Visions des de fora


Tinc la impressió de que els catalans tenim, a vegades, una excessiva tendència a fixar-nos en el nostre melic, i a deixar fora del nostre camp visual les opinions dels de fora de Catalunya, i la visió que tenen de nosaltres.
Com si "fora" fos l'equivalent de la negror, de les antigues i mítiques "tenebres exteriors", aïllades de nosaltres pels vidres de les nostres finestres on hi ha un preciós cel blau amb nuvolets blancs.
Segurament és bo sentir, llegir, com ens veuen els altres, i penso que alguns del comentaris que he pogut trobar sobre les darreres eleccions al Parlament ens poden ser d'utilitat.
Us animo, doncs, a llegir el que han escrit en els seus blogs Enrique Castro, Manuel Cendán i Rafael Estrella, i a buscar d'altres visions des de fora.
Estic segur de que és sa.

14.11.06

Beceroles polítiques

"La Mare de Déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra". Això em cantava la meva mare, nascuda a Móra d'Ebre, quan jo era xiquet.

Anar a costura a aprendre de lletra no els seria gens sobrer a aquells que encara no han après que el sistema polític català, contingut en el nou Estatut aprovat pel poble de Catalunya en el referèndum del 18 de juny d'enguany, és un sistema parlamentari.

Ho repetirem un cop més. No hi ha eleccions presidencials a Catalunya, hi ha eleccions al Parlament. És President de la Generalitat qui obté el vot favorable de la majoria absoluta dels diputats i diputades del Parlament, o la majoria simple en segona votació. És, per tant, President qui és capaç de concitar el consens polític que suposi la majoria dels representants del poble.

Caldrà insistir-hi? Sembla que sí, car hi ha qui - donant la cara o bé amagant-la - insisteix en la cançó de l'enfadós de que el nostre sistema és presidencial, tot faltant al respecte al conjunt del poble que ha decidit altrament, i amb l'esperança posada en la prevalença d'aquesta mentida, convoca manifestacions de migrada assistència, i s'esplaia en deslegitimacions del futur Govern de la Generalitat de Catalunya.

Cal, pel bé del país, que aquells que han abandonat l'Estatut de Portugal per la Llei electoral del Panamà, vagin a costura, a aprendre les beceroles de la política democràtica.

(article publicat a e-noticies)

13.11.06

Vides paral.leles




















1.- Pirrus d'Èpir. Rei d'aquesta ciutat. Príncep posterior a Alexandre el Gran, en quin exemple es va emmirallar. Va lluitar contra els romans, als qui va vèncer en dues batalles consecutives. Després de la segona d'aquestes batalles (Ausculum, 279 a.C.), en la que va perdre la majoria dels seus millors soldats, s'explica que se'l va sentir comentar amb els seus generals "Una altra victòria com aquesta i em quedo sense exèrcit".

2.-Artur Mas. Candidat a la presidència de la Generalitat amb posterioritat a Jordi Pujol, en quin exemple es va emmirallar. Va combatre els socialistes, als qui va vèncer en escons en dues eleccions consecutives. Després de la segona d'aquestes eleccions (2006 a.D.), en la que va perdre tota possibilitat de governar, s'explica que se'l va sentir comentar amb el seu comitè de campanya "Una altra victòria com aquesta i em quedo sense votants".

NOTA SENSE PARAL.LEL: Pirrus va morir en el curs d'un atac dels seus antics aliats espartans i macedonis.

12.11.06

USA, dentro y fuera(*)

Las elecciones del primer martes siguiente al primer lunes de noviembre del segundo año de la elección del Presidente, como establece la Constitución de los Estados Unidos de América para las elecciones legislativas, y mucho más, de medio mandato, que se celebraron el 7 de noviembre pasado, han supuesto un auténtico terremoto político en los Estados Unidos, con el cambio de la mayoría en el Senado, el cambio de la mayoría en la Cámara de Representantes y el cambio de relación entre republicanos y demócratas en el número de Gobernadores de los distintos Estados.

Estas elecciones vienen a demostrar que se mantiene la validez de los principios democráticos radicales en los que se basa la Declaración de Independencia y la Constitución de los Estados Unidos de América.

Incluso en situaciones realmente difíciles para la libertad de expresión, para los derechos civiles y para las expresiones colectivas de disenso, es posible cambiar una mayoría, es posible poner en juego el sistema de separación de poderes, controlándose los unos a los otros, y con los ciudadanos controlándolos a todos.

Dentro de los USA la nueva mayoría demócrata es una magnífica noticia para los ciudadanos americanos y también para todas las personas que viven en los Estados Unidos sin tener la ciudadanía.

Es claro, es seguro, que el nivel de respeto a los Derechos Humanos aumentará, que va a ser más difícil que la administración Bush mantenga las detenciones administrativas sin juicio, la negativa al "habeas corpus", los juicios sin comunicar las pruebas a los acusados, las comisiones militares especiales, las escuchas telefónicas sin autorización judicial, el sistema de delación policial generalizado, la negación práctica de la libertad de opinión, de convicción y de opinión tendrá más difícil su aceptación acrítica en el interior de los Estados Unidos. La polémica, la diversidad de opiniones, la libre confrontación de ideas, se verán sin duda alguna reforzadas e incluso puede que lleguen a compensar la degradación democrática que se ha dado en los doce largos años de predominio republicano en el Congreso.

También van a salir beneficiados los trabajadores pobres, aquellos millones de americanos que pese a trabajar en el sistema productivo, tienen unos ingresos inferiores a los niveles de pobreza. Será también una mejor época para todos los que dependen en sus posibilidades de vida de la sanidad pública y de los demás servicios sociales. Algo de "welfare" se va a introducir en medio del océano del capitalismo salvaje. Las minorías étnicas y lingüísticas se verán mejor atendidas, y casi seguro que descenderá el asfixiante nivel de control de la vida pública por parte de los cristianos fundamentalistas, renacidos y otros.

Sólo nos faltaría la repercusión hacia fuera. El veto estadounidense en el Consejo de Seguridad para evitar cualquier señalamiento de responsabilidad israelí en las matanzas de Gaza es mal presagio. Ojalá que el cantado cambio del embajador USA en la ONU pueda modificar algo en este sentido.

Los ciudadanos del mundo, que dependemos en nuestras vidas de las decisiones unilaterales del único actor internacional hegemónico, quisiéramos que esta renovación democrática y demócrata nos llegara también a nosotros. Que la arrogante prepotencia americana se viera suavizada por una visión democrática que no puede, sin pecado, quedarse en su interior. Que los USA aceptaran la existencia de una comunidad internacional, de unas normas o reglas de juego aplicables a todos. Que renunciaran al uso de la fuerza para la defensa de posiciones indefendibles, que dejaran de intervenir en las decisiones democráticas de otros países, que la amenaza militar y de boicoteo económico americano despareciera del panorama como determinante del marco de las posibilidades de hacer políticas autónomas por parte de los demás países.

Ojalá que el camino a la democracia no se quedara dentro de los USA. Ojalá que los demócratas americanos abrieran también la posibilidad de la libertad y la democracia, de la autonomía política, para todos los pueblos.

(*) Dedicado a Eustaquio Martínez (Eugene Martinez Sr.), de Irvington-on-Hudson, New York, auténtico demócrata antifascista americano, que me enseñó lo de izquierdas que puede ser un americano. In memoriam.

(artículo publicado en laRepública.es)

11.11.06

¡Vaya semanita!


La que acaba ha sido una semana sin Pleno del Congreso de los Diputados. Vaya, una de aquellas semanas en las que todo el mundo está convencido de que los diputados no hacemos nada.

Me parece que no es malo explicar, por una vez, a qué he dedicado la semana, ya que seguro que la mayoría de compañeros la han tenido igual o más complicada.

El lunes por la tarde, inauguración de la exposición "Stop the Wall" sobre, y contra, el Muro que construye Israel en Palestina, en la flamante Biblioteca Municipal de Viladecans (Barcelona), organizada por Acsur-Catalunya, con entrevistas para la radio y la televisión locales sobre la problemática que genera el muro en la vida cotidiana de los palestinos.

El lunes por la noche, tertulia en COM Ràdio, sobre la formación del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés, con representantes de CiU, ERC, PP y, en conexión telefónica, IC.

El martes por la mañana, reunión en el Congreso de los Diputados con los representantes de dos ONG formadas por palestinos, que trabajan en los campos de refugiados palestinos del sur del Líbano. Las condiciones en que viven los palestinos expulsados por Israel en 1948, y sus descendientes, son realmente espeluznantes. Espero que podamos cooperar con estas organizaciones.

El martes por la tarde, reunión de la Comisión de Justicia en la que aprobamos, con competencia legislativa plena, dos leyes tan diferentes como importantes. La Ley de Sociedades Profesionales se aprueba por amplísimo consenso, mientras que la Ley sobre la inscripción en el Registro Civil del sexo social de los transexuales cuenta con los votos en contra del Partido Popular, y con la sorprendente abstención de CiU, seguramente secuela de la situación política en Cataluña.

El miércoles por la mañana inauguro en la Sala Clara Campoamor del Congreso de los Diputados la jornada de estudio organizada por Acsur, en colaboración con la Agencia Española de Cooperación Internacional y el Grupo Parlamentario Socialista, sobre la Cooperación europea y española en la nueva situación. Interesante jornada que debo de abandonar durante un tiempo para asistir a la Comisión de Interior, en la que comparece el Director General de la Guardia Civil y de la Policía. Clausura la jornada, en la que han participado expertos, académicos y diputados, la presidenta de la Comisión de Cooperación Internacional del Congreso de los Diputados, Delia Blanco.

El miércoles por la tarde acudo al Teatro Municipal Buero Vallejo, de Alcorcón (Madrid), para decir unas palabras sobre el tema "Política y Paz" en la inauguración de la III Semana de Cine por la Paz, en el marco del XI Festival Internacional Madrid Sur, que dirige José Monleón. Con la platea llena y los focos cegadores, realizo un ejercicio de reflexión y de incitación a que todos los ciudadanos participemos en la política de construcción de la paz, y proscribamos las palabras de odio, las palabras asesinas, las que incitan a la violencia.

El jueves es un día dedicado a la lectura de materiales y documentos diversos para preparar actividades parlamentarias, y para seguimiento del trabajo de la estudiante de Ciencias Políticas que está realizando prácticas en el Congreso bajo mi tutoría.

El viernes celebramos una reunión del Grupo de Diputados y Senadores del PSC en las Cortes Generales, en que elegimos a Carmen Chacón como Presidenta del grupo, en sustitución de José Montilla, que ha dimitido como Diputado en el Congreso, para tomar posesión como Diputado en el Parlament de Catalunya, y luego de otras responsabilidades.

El sábado está dedicado a la reunión del Consell Nacional del PSC, convocado para debatir la situación política actual y ratificar el proyecto de constitución, junto con ERC e IC, de un Govern d'Entesa Nacional pel Progrés en la Generalitat de Catalunya. Montilla nos ha explicado cómo el proyecto de política cercana a los ciudadanos, de reforzamiento del Estado del Bienestar, de políticas sociales, es un proyecto a largo plazo, no sólo para la próxima legislatura.

Y mañana, domingo, concentración en la Plaça de Sant Jaume, de Barcelona, en protesta por las agresiones israelís en Gaza, y en solidaridad con las víctimas y el pueblo palestino.

En resumen, vaya semanita ésta última.

10.11.06

Gaza, el horror que no cesa


El Derecho Internacional de Guerra, las Convenciones de Ginebra, establece claramente que la potencia ocupante debe proteger a la población civil de los territorios ocupados. El Derecho Penal Internacional tipifica como crimen de guerra la matanza de civiles no combatientes.

En Beit Hanun, en el norte de Gaza, territorio palestino ocupado por el Ejército de Israel, las fuerzas de ocupación "protegieron" a la población civil mediante el bombardeo artillero de domicilios particulares situados a medio kilómetro de distancia del lugar donde los israelíes creían que se manipulaban cohetes artesanales.

Maisa Al Athamana, de 4 meses, Malek Al Athamana, de 2 años, Mohamed Al Athamana, de 8 años, Ahmed Al Athamana, de 9 años, Saad Al Athamana, de 10 años, Mahmud Al Athamana, de 11 años, Mohamed Al Athamana, de 15 años, Mahdi Al Athamana, de 16 años, Fatma Al Athamana, de 17 años, Arafat Al Athamana, de 18 años, Sameer Al Athamana, de 25 años, Mohamed Ramadan Al Athamana, de 28 años, Manal Al Athamana, de 29 años, Sana Al Athamana, de 30 años, Nihad Al Athamana, de 34 años, Sabah Al Athamana, de 38 años, Niama Al Athamana, de 55 años, Masud Al Athamana, de 60 años, y Fatema Al Athamana, de 70 años, miembros todos ellos de la misma familia murieron en este bombardeo.

Once organizaciones palestinas de Derechos Humanos, a la mayoría de las cuales conozco directamente, solicitan la intervención internacional ante lo que consideran crímenes de guerra. La organización israelí defensora de Derechos Humanos B'Tselem, a la que también conozco directamente, se suma a la calificación de crimen de guerra.

Creo que caben pocas dudas al respecto. Es necesaria la intervención seria de la comunidad internacional para acabar con tan flagrantes violaciones de los mínimos de comportamiento de una sociedad civilizada.

Cada día en que no actuemos seremos responsables del horror que no cesa en Gaza.

9.11.06

Magnífica racha



























Magnífica racha la de los últimos días en el continente americano.
Luiz Inazio da Silva, Lula, candidato del Partidos dos Trabalhadores de Brasil, renueva la presidencia.
En Nicaragua, el pueblo vota decididamente sandinismo.
En los Estados Unidos de América, el avance de los demócratas pone en serios apuros a la administración de George W. Bush Jr., que ya ha sacrificado a Donald Rumsfeld ante la mayoría opositora en la Cámara de Representantes y la posible mayoría demócrata - a falta del resultado oficial del escaño de Virginia - en el Senado.
Realmente, han sido unos días magníficos para los pueblos americanos, que han demostrado la validez de la lucha democrática, y de la expresión de la voluntad del pueblo a través de las elecciones.

8.11.06

No

No, en ningún caso, para nadie y en ninguna circunstancia. No, desde luego, para inocentes, y tampoco para culpables.
Mi oposición a la pena de muerte es total, completa y sin condiciones. No quiero matar y no quiero que nadie mate en mi nombre.
Ni ante los crímenes más perversos, ni para las personas más crueles, ni para dictadores ni para criminales de guerra.
La pena de muerte priva de razón a la justicia, que se ve sustituida por la venganza, o por la conveniencia, o por el odio, o por el escarmiento.
Por eso me opongo a las lapidaciones de mujeres acusadas de adulterio.
Por eso me opongo a las ejecuciones de delincuentes comunes en China. Por eso me opongo a las ejecuciones practicadas en Estados Unidos. Por eso me opongo a la ejecución de Sadam Hussein.
No, nunca, en ningún caso.
No toquemos a Caín.
No a la pena de muerte.

7.11.06

Fracàs de la dreta sucursalista


El que passa quan un repeteix massa la mateixa mentida, és que acaba per creure-la. Això li ha passat a la dreta sucursalista d'aquest país, CiU, que desprès de passar-se la vida titllant de sucursalista el PSC s'ha trobat amb la sorpresa de que la seva mentida era això, una mentida; que el PSC decidia per ell mateix, i que en defensa dels interessos del poble de Catalunya, ni rebia ordres - caldria sinó - ni acceptava pressions de cap centre polític ni econòmic.

Ben al revés del que ha fet CiU, buscant desesperadament a Madrid la salvació de la poltrona. Quan se'n va adonar de que la seva estratègia plebiscitària l'havia portat al més complet fracàs, va intentar tant com va poder actuar com una autèntica sucursal, i buscar als despatxos i passadissos de Madrid el que la seva prepotència li havia fet perdre a les urnes. D'això se'n diu, clar i català, ser sucursalista, és a dir, buscar fora de Catalunya les intervencions que l'ajudin en qüestions purament catalanes, com és el nostre Govern.

Tot això ha servit, a més, per a deixar clara la concepció política de la dreta sucursalista de CiU, amb les declaracions de Duran Lleida de què deixarà de recolzar Zapatero perquè no n'hi ha cap motiu. És a dir que per a la dreta els motius de fer una o altra política no són el bé comú, la cohesió social, l'avenç econòmic, la llibertat, la igualtat d'oportunitats, la dignitat de les persones, sinó, simplement, un ministeri esfumat.

(article publicat a e-noticies)

6.11.06

Ha guanyat la gent


Ha guanyat la gent. La gent que ha donat un milió i mig de vots a les opcions del PSC, ERC i IC.

La gent que ha donat 70 escons, majoria absoluta del Parlament de Catalunya, a les esquerres catalanistes.

La gent que vol - i així ho ha expressat amb el vot - que es facin polítiques socials, polítiques per a la gent.

Amb Montilla President de la Generalitat, i amb un Govern d'entesa nacional de progrés, hi guanya qui ha de guanyar. Hi guanya el poble.

5.11.06

L'hora dels pactes


Dels resultats electorals, les seves causes i motius, i la responsabilitat que hi tenim cada partit polític, i cada militant de cada partit polític, ja se n'ha parlat, i se'n continuarà parlant, i ho analitzarem a fons. I actuarem, així ho espero, en conseqüència.

Ara, però i perquè ho han volgut els electors, és l'hora del pactes. És l'hora de dotar al país d'un govern que el pugui servir amb competència, coherència i estabilitat, i que respongui a les instruccions expressades en els vots dels ciutadans i ciutadanes.

Em sembla que el missatge electoral es pot resumir en la voluntat de que hi hagi un govern majoritari, catalanista i d'esquerres.

Quina altra cosa, sinó, volen dir els 70 escons i el milió i mig de vots donats al PSC, ERC i IC?

Cal, doncs, que construïm el pacte que faci possible aquest govern volgut pel poble, amb la solidesa que li ha de donar al pacte el fet de no ser un simple programa de govern, sinó un autèntic pacte de coalició, amb el que això significa de normes de solidaritat governamental, de disciplina col.lectiva, de treball per al govern i no per al partit propi, i de previsió de les regles per a resoldre les discrepàncies polítiques dins de la coalició governamental.

S'hi està treballant, i s'està fent bé i ràpidament, com cal.

D'aquesta hora dels pactes en sorgirà, ben segur, el Govern catalanista i d'esquerres que, liderat pel President Montilla, respongui a les expectatives de la gent.

(article publicat, en castellà, a laRepública.es)

4.11.06

Una vez más, Gaza


Desde que la semana pasada comenzó la denominada "Operación Nubes de Otoño", consistente en un ataque en toda regla del Tsahal (Ejército de Israel) contra los palestinos de la Franja de Gaza, se ha producido un número de muertos que resulta confuso, por la falta de coincidencia entre distintas fuentes informativas.

Sí que resultan coincidentes las informaciones sobre el bombardeo de la pequeña mezquita de Abdullah Azzeem, en Beit Hanun, en el norte de Gaza, según informan los periódicos israelíes Haaretz y Jerusalem Post.

También coinciden las informaciones sobre el éxito obtenido por los francotiradores de élite del Ejército de Israel al haber conseguido abatir, con sus sofisticadas armas, a un niño de cuatro años en la misma población de Beit Hanun.

No debemos, no podemos, olvidar a los palestinos, lo que ocurre en Palestina.

No podemos, no debemos, dejar de actuar de acuerdo con nuestra conciencia.

3.11.06

Segones derivades


Els resultats electorals a Catalunya deixen clar que el plebiscit plantejat per CiU l'ha guanyat el Govern de la Generalitat, igual com és cert que les eleccions parlamentàries, pel que fa a candidatures aïllades, les ha guanyat en vots i en escons CiU.
A part de les qüestions referents a l'elaboració de majories per elegir President de la Generalitat i per a formar Govern, de les que ja en vaig començar a parlar ahir, hi ha segones derivades dels resultats electorals, que crec que convé que tots els partits analitzem amb cura.
Una és l'entrada al Parlament de diputats d'un partit populista, amb posicions ben pròximes a l'extrema dreta, i amb voluntat clarament provocadora. Una de les incògnites que cal descobrir és el seu finançament i els comptes de la campanya de Ciutadans, Partit de la Ciutadania.
La segona és el nombre - molt alt - de vots en blanc, que s'han d'entendre com a vots de protesta que, si els sumem als vots de Ciutadans, també de protesta al meu entendre, arriben a la xifra de gairebé 150.000 vots. Molts per al nostre cos electoral.
Com a tercera, m'agradaria referir-me a la persistència, enquistament i augment de l'abstenció en les eleccions autonòmiques, que sembla comportar-se de manera indiferent a l'augment de les competències de la Generalitat i de la capacitat d'incidència del Govern de Catalunya en les condicions reals de vida dels ciutadans.
En quart lloc, apareix clar que els diferents partits integrats en el diferents Governs de la Generalitat en la darrera legislatura no han capitalitzat de la mateixa manera l'obra de govern. Uns baixen i un altre puja, sense que sembli possible establir lligam entre la feina dels diferents consellers i els resultats electorals.
La cinquena penso que és la referent a les evidents dificultats del meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, per a mobilitzar l'electoral que li és ideològicament i política proper, i que ho demostra en altres eleccions, sense que es pugui atribuir a aquesta única causa la totalitat de l'abstenció.
La sisena derivada, equació realment complexa, crec que està en relació amb la possible influència de la personalitat del candidat, i del temps disponible per a fer-lo ben conegut, en els resultats electorals de l'opció política que representa, que opino que mereix molta reflexió per a tothom, i més en les circumstàncies que es donen en aquestes darreres eleccions.
La setena, i última, és la de l'influència del tipus de campanya, i la seva intensitat, en els resultats electorals, car sembla que alguna campanya ha provocat moviments de refús en els ciutadans per la seva agressivitat, i alguna altre ha tingut dificultat per arribar a transmetre el seu missatge.

2.11.06

Samotràcia


La de Samotràcia s'hi va deixar gairebé tot excepte les plomes, però no deixa de ser una Victòria admirada per tothom.

La del Govern de la Generalitat el dia de Tots Sants del 2006 s'hi ha deixat molt menys, i és una victòria que serà admirada per tothom.

Amb el 99,83 % escrutat, els partits (PSC i IC) que formen l'actual Govern de Catalunya han obtingut 1.069.621 vots i 49 escons, front als 926.703 vots i 48 escons de CiU, ajudada per l'inexistència de llei electoral pròpia, que havia plantejat les eleccions parlamentàries com un plebiscit contra l'actual Govern de Catalunya. L'aspirant Mas ha obtingut un 31,52 % dels vots vàlids (guanyant 58 centèsimes respecte a 2003), front al 36,37 % dels vots dels partits integrats al Govern.

Ara s'obre un període de 40 dies en què els polítics elegits hauran, com és la seva obligació, d'interpretar la voluntat del poble, però no és desencaminat pensar que a les forces del Govern actual s'hi podran sumar els 413.159 vots, 14,05 % dels vots vàlids, i 21 escons d'ERC.

Això configura, per a goig i tranquil.litat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, la perspectiva d'un sòlid i estable Govern catalanista i d'esquerres, que podrà endegar un projecte de Catalunya social desitjat per la majoria del poble de Catalunya.

1.11.06

Una cita / XIX


Les institutions sont la garantie du gouvernement d'un peuple libre contre la corruption des moeurs, et la garantie du peuple et du citoyen contre la corruption du gouvernement.

Louis Antoine Léon de SAINT JUST (1767-1794)

(Les institucions son la garantia del govern d'un poble lliure contra la corrupció dels costums, i la garantia del poble i del ciutadà contra la corrupció del govern.)

(Las instituciones son la garantía del gobierno de un pueblo libre contra la corrupción de las costumbres, y la garantía del pueblo y del ciudadano contra la corrupción del gobierno.)