28.2.06

Quan l'esgarria, l'encerta


S'acaba de complir físicament l'acord del Ple Municipal de Salamanca sobre el canvi de nom del carrer on es troba l'Arxiu de la Guerra Civil.
La majoria municipal del PP va fer possible que es prengués l'acord, i l'alcalde Julián Lanzarote no s'ha estat d'actuar ràpidament, amb el canvi de les rajoletes. Ara hi ha la prova física i pública de que el carrer ja no es diu "Gibraltar" ans "El Expolio".
De debó que em sap greu discrepar dels companys del PSOE de Salamanca, que es troben en minoria municipal, però haureu d'estar d'acord amb mí que a tot Espanya trobaríem pocs alcaldes que, com Julián Lanzarote, desafiessin la línia oficial del seu partit - el PP, no ho oblidéssim pas - i canviessin el que en definitiva és una al.lusió a una reivindicació territorial mantinguda durant segles respecte al Penyal de Gibraltar, per un nom que ve a ser un reconeixement ben explícit d'una realitat històrica que la dreta del pais pretén amagar tant com pot.
És ben cert que en l'Arxiu que es troba en el carrer de nom canviat, s'han mantingut durant massa anys - a tall de delicte continuat - els papers expoliats com a botí de guerra per l'exèrcit sublevat i les forces de seguretat de la dictadura franquista. Arrabassats per la força de les armes als seus legítims propietaris aquests papers van complir la seva funció en la investigació prèvia a la sangonosa repressió dels qui s'havien mantingut fidels al legítim govern de la República Espanyola.
El compliment de la Llei democràticament aprovada per les Corts Generals, que va suposar el retorn dels papers a la Generalitat de Catalunya va acabar amb una situació absolutament insostenible, però el reconeixement municipal de l'expoli que es va produir durant tots aquests anys, dedicant a aquest ominós concepte el nom de tan significada via pública, complementa perfectament el final de l'expoli amb la proclamació de la memòria històrica d'aquesta vergonya repressiva.

Están en ello

Recién llegado de Palestina, no puedo estar más de acuerdo con el profundo artículo de opinión de "El Roto" que reproduzco en la imagen.

Que lo que hace falta es la Revolución Francesa lo sabemos no sólo los francófilos irredentos, que estamos convencidos de que, muy probablemente, ésta fue la única revolución que ha cambiado de forma real y permanente muchas cosas en la vida social, política y personal de la gente, sino también los protagonistas del dibujo-editorial-artículo de fondo.

Los ciudadanos israelíes, de un sexo u otro; de una religión u otra, o de ninguna; de un partido u otro, o de ninguno; pero siempre de una organización social combativa con los que he estado hablando estos días, lo saben.

Los palestinos de un sexo u otro; de una ciudadanía u otra, o en la práctica apatridia; de una religión u otra, o de ninguna; de un partido u otro, o de ninguno; pero siempre de una organización social combativa con los que he estado hablando estos días, lo saben.

Todos ellos saben que los valores de la Libertad, la Igualdad y la Fraternidad, son los valores por los que es necesario luchar, bajo la única luz de la razón.

Por eso, todo ellos están trabajando por implantar los valores de la Revolución Francesa, en una sociedad laica, progresista, solidaria, en la que las personas puedan ejercer libremente sus opciones personales, sin estar sometidas a imperativo alguno respecto a sus creencias, hábitos o costumbres.

Seguiremos hablando sobre el tema, apasionante y casi inagotable, de la situación en Palestina, de los desafíos y oportunidades que impone y ofrece la actual situación y, sobre todo, de las posibilidades que la ciudadanía tiene de decidir, y trabajosamente construir, su propia historia.

Sé que suena casi como una amenaza, pero la mantengo.

23.2.06

Al Quds, altre cop


Demà al matí surto altre cop cap a Jerusalem, aquesta vegada en representació de la ONG de la que sóc vicepresident, és a dir, ACSUR-Las Segovias, per participar en una reunió de diferents organitzacions no governamentals que treballen a la zona i que són les nostres contra-parts, com en diem en l'argot de la cooperació.
La finalitat de la trobada, que es desenvoluparà entre Betlem i Jerusalem, és la d'analitzar la situació actual i adaptar les estratègies de treball en el marc de la situació política posterior a les eleccions al Consell Legislatiu de l'Autoritat Nacional Palestina del passat 25 de gener d'enguany.
Penso que la qüestió és apassionant, complexa i segurament difícil, però ben segur que és possible treballar per al bé del poble palestí, per a la consolidació d'una xarxa social civil i laica, i en el sentit d'una entesa basada en el rebuig de l'ocupació i de les activitats il.legals de la potència ocupant.
Que l'amfitrió de la trobada sigui l'AIC (Alternative Information Center), una de les poques ONG que aplega palestins i israelians entorn d'un objectiu comú, és un bon auguri.
No sé si podré escriure molt durant aquests dies, però és més que previsible que a la tornada m'allargui sobre el tema. Potser alguns de vosaltres m'ho sabreu perdonar.

23-F 81 / 23-F 06


Veinticinco años después de la imagen, el Congreso de los Diputados está celebrando un Pleno absolutamente normal, para la convalidación o derogación de un Decreto-Ley y la aprobación o no de distintos Proyectos de Ley. Además, esta tarde se reunirá la Ponencia conjunta de la Comisión Constitucional y del Parlamento de Cataluña para seguir los trabajos de elaboración del nuevo Estatuto de Cataluña.
Ésta es la gran victoria de la voluntad democrática de la inmensa mayoría de nuestro pueblo. Las instituciones del Estado social y democrático de Derecho en que nos constituimos en 1978 siguen su funcionamiento, y ofrecen el espacio y el ámbito adecuado para la discusión de todos los asuntos de interés público, y para adoptar las decisiones pertinentes, que han de ser acatadas luego por todos.
El golpista ex-Teniente Coronel Antonio Tejero Molina ha aprovechado también el funcionamiento de las instituciones que pretendió derrocar, y se encuentra en libertad desde hace tiempo, y mucho antes de cumplir la totalidad de la condena que le fue impuesta en su día. La grandeza de la democracia es que garantiza los derechos incluso de sus enemigos, porque sabe que la negación de los derechos de cualquiera equivale a la negación de los derechos de todos.
Esto permite al delincuente Tejero promocionar la celebración de un ilegal e inconstitucional referéndum en toda España sobre el Estatuto de Cataluña. Curiosamente lo mismo que propugna el señor Rajoy.

22.2.06

Pel bon camí

Ahir, 21 de febrer al vespre, el Congrés dels Diputats va encetar el bon camí en la qüestió del vot dels ciutadans estrangers residents a Espanya.

L'extensió dels drets de participació política sembla ser, amb poc marge de dubte, una eina de primera importància en les polítiques d'integració social de la població immigrada, i és també un element essencial en el tombant d'una política d'estrangeria a una política d'immigració i d'integració, que ha decidit el Govern socialista de Rodríguez Zapatero, tal com va destacar ahir mateix - per a felicitar-se'n - la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), organisme depenent del Consell d'Europa.

Ahir el Ple del Congrés va assistir a un molt interessant debat a conseqüència del qual es va aprovar per unanimitat l'esmena presentada pel Grup Parlamentari Socialista, i defensada pel Diputat Antonio Hernando, a la Proposició no de Llei (és la complicada manera que tenim de dir proposta de resolució) presentada pel Grup Parlamentari IV-IU-ICV.

El texte exacte de la PNL (Resolució) aprovada pel Congrés dels Diputats és el següent:

"El Congreso de los Diputados acuerda estudiar en el seno de la Comisión Constitucional las medidas necesarias para favorecer la integración social de los inmigrantes residentes de larga duración, en el ámbito de la participación política, previo consenso con todos los grupos parlamentaris, y el diálogo con las Comunidades Autónomas, Ayuntamientos, interlocutores sociales, organizaciones no gubernamentales y asociaciones de inmigrantes.

En este sentido, el Congreso de los Diputados insta al Gobierno a avanzar, atendiendo a criterios de reciprocidad, en el ejercicio del derecho de sufragio activo y pasivo de los extranjeros en España en los términos que establece el artículo 13,2 de la Constitución."

La meva satisfacció davant d'aquesta aprovació unànime és triple. En primer lloc per que considero que és un pas en la bona direcció, i és sabut que fins els viatges més llargs comencen per un primer pas. En segon lloc per que coincideix amb la voluntat del Grup de Treball per al Dret al Vot dels Immigrants del Partit dels Socialistes de Catalunya, en quines feines participo. En tercer lloc per que la meva condició de vocal de la Comissió Constitucional del Congrés em permetrà participar en els treballs de desplegament de la resolució aprovada.


21.2.06

Olmert debiera de hacer caso a Carter, me parece



Tengo para mí que fuera bueno para todos que el Primer Ministro interino de Israel, Ehud Olmert, olvidara por un momento las comprensibles preocupaciones electorales de Kadima ante sus rivales del derechista Likud.
Sin duda la decisión de cortar la transferencia de fondos a la Autoridad Nacional Palestina ha de tener repercusiones electorales favorables, pero no parece lo más sensato en la situación actual.
Pero, además, hay que tener en cuenta que lo que ha decidido Olmert es dejar de entregar a la Autoridad Nacional Palestina los impuestos pagados por los palestinos a la exportación, gestionados por Israel por razón de la situación de la ocupación militar. Es decir, que ha decidido no pagar a Palestina los impuestos recaudados por los israelíes, pero pagados por los palestinos. Seguramente la IV Convención de Ginebra tiene algo que decir al respecto.
Por ello, considero que sería interesante para todos, en el área y fuera de ella, que Olmert hiciera caso a lo que hoy mismo aconseja el ex presidente Jimmy Carter, de indudable prestigio en Oriente Próximo: No castigar al pueblo palestino por su elección democráticamente hecha el pasado 25 de enero.
En el mismo sentido pude recoger al día siguiente de las elecciones, en su oficina de Ramallah, exactamente la misma petición por parte de la prestigiosa Hannan Asrahoui, y es la que dicta la sensatez, si no queremos que la olla a presión estalle, o que el dinero venga de regimenes como el de Irán o de la Arabia Saudita.

17.2.06

Sobre la vida


















"So many books, so little time"
és una frase que no deixo mai de recordar. La consciència de la impossibilitat de llegir tot el que es publica no fa disminuir el meu neguit per no poder-ho fer.

L'atracció d'aquesta altra vida, tan veritable com la de fora, que es troba en els llibres és massa forta per poder resistir-la.

El lligam físic que es produeix entre el llibre interessant i el lector és quelcom més que un mer intercanvi intel.lectual. Puc recordar llibres d'edicions ben barates i, malgrat això, dolentes, amb els que he establert una relació d'amistat tan incomprensible com les que es produeixen amb les persones.

Però - ho he de reconèixer - la relació que es pot establir amb un llibre no necessariament luxòs ni car, però ben relligat, amb paper del gramatge just, un color adeqüat de la pàgina, marges generosos sense ser extravagants, lletra de tipus legible i tamany apte per als qui passem lleugerament del quinze anys, que tingui la gruixudària suficient per que es noti el pes a les mans, però no massa per que no es cansin els braços, és quelcom ben difícil d'explicar.

Només us diré que, a cops, quan he de deixar un llibre així em sembla que surto de la realitat i ingresso en un estrany temps d'espera en un món que no m'acaba d'interessar, fins a poder tornar a obrir el llibre a la mateixa pàgina, mai doblegada, ans marcada amb un lleuger punt que no badi el quadernet.

El Sáhara bajo el agua















Los socialistas, y todas las personas de bien, somos solidarios, y la solidaridad se demuestra en las ocasiones.


Los saharauis de los campamentos de Tinduf están sufriendo las consecuencias de lluvias torrenciales que han llevado las condiciones de vida, ya difíciles por sí, de los campamentos al límite inferior a la mera supervivencia.

El pueblo de la República Árabe Saharaui Democrática necesita, y merece, nuestra solidaridad. El Sáhara se ha inundado y los saharauis han perdido sus precarios medios de subsistencia.

El Intergrupo Parlamentario del Congreso de los Diputados "Paz para el Pueblo Saharaui", integrado por diputados de todos los grupos parlamentarios, ha solicitado a la ciudadanía un ejercicio de solidaridad.

Todos conocemos alguna ONG en la que tenemos confianza. Pongámonos en contacto con ella y colaboremos en la actuación de la solidaridad internacional.

El internacionalismo solidario es una de las formas actuales de la lucha contra la injusticia.

¡Practiquémosla!

L'ampliació de l'espai de la lluita

L'espai de la lluita per les idees i els ideals socialistes se m'ha eixamplat.

També l'espai per a la discussió, el debat, el diàleg. Se m'ha ampliat la possibilitat d'intercanvi, i d'aprendre dels altres.

Les sinèrgies produides per l'interacció de moltes persones que comparteixen un cert pensament socialista multipliquen les seves possibilitats d'actuació sobre la realitat.

Això és precisament el que proporciona la Red de Blogs Socialistas, animada per Enrique Castro des de Santiago de Compostela, xarxa que m'ha admés entre els seus més de seixanta membres.

Us recomano amb tota intensitat que visiteu aquesta xarxa i els blogs que la composen.

15.2.06

Goebbels en la radio



La verdad es que me he enterado a través de un diario digital de la derecha, pero resulta que el PP está pagando una campaña de radio contra el Estatuto de Cataluña, en realidad contra Cataluña y los catalanes, a base de cuñas radiofónicas a través de las cuales Javier Arenas se dirige a la población reiterando mil veces (o más, no sé cuanto ha pagado el PP) las mentiras habituales sobre la situación de las lenguas en Cataluña, diciendo que si se va a Cataluña no se puede estudiar español, etc. Es decir, el método Goebbels aplicado al medio de comunicación profusamente usado por el Ministro de Propaganda de III Reich, tal como se puede ver en la foto.
Sres. Arenas, Acebes, Zaplana y Rajoy: ¿No creen Vdes. sinceramente que están sobrepasando los límites de la decencia? Como dijo Jean RACINE (1639-1699) en su inmortal Phèdre: "De l'austère pudeur les bornes sont pasées" (traducción para estos señores que no parecen disfrutar de las otras lenguas: "Se han pasado los límites del austero pudor").

14.2.06

Al carrer


Dissabte passat vaig participar, com sempre que puc, a una de les taules que la meva Agrupació, la de l'Eixample, posava al carrer. Aquest cop eren dues simultànies, una als Jardins de Montserrat, a l'Esquerra de l'Eixample, i l'altra - a la que hi era jo - a l'Avinguda Gaudí, a Sagrada Família.
Aquesta és una activitat de l'Agrupació que trobo d'un gran interés, i que es fa no només durant els periodes de campanya electoral, sino també al llarg de l'any, per tal de mantenir un fil de contacte amb la ciutadania en l'espai públic compartit que és el carrer.
Com sempre, ens vam dedicar a informar sobre les actuacions municipals i activitats del Partit al barri, amb l'ajuda d'uns butlletins de barri que edita l'Agrupació; de les tasques a nivell de ciutat, amb la revista "La Rosa", que edita la Federació de Barcelona; i de la política general, amb el material editat pel Partit referent sobre tot a la tramitació de la reforma de l'Estatut.
La rebuda per part de la gent va ser extraordinàriament bona. No és que acceptessin el material, és que ens el venien a demanar i, el que trobo més important, a parlar amb els militants per demanar informació, donar l'opinió pròpia sobre els temes, exposar les queixes sobre l'actuació municipal, adherir-se o discrepar de la nostra línia política i d'actuacions concretes.
Com a anècdota potser significativa, explicaré la de la senyora d'edat avançada, i evident dificultat per a caminar, que va venir a la parada des d'una illa de distància, perquè havia vist algú amb els papers a la mà i li va preguntar on érem per venir-los a buscar. En el sentit contrari, només un lleu incident amb un exaltat que va venir a cridar-nos la seva desqualificació i a negar-nos la nostra condició de catalans.
De les converses i explicacions que s'anaven donant en van resultar dos nous simpatitzants, un home de mitja edat i una noia jove, que van decidir d'assumir aquest grau de compromís amb el nostre projecte, signant el full d'adhesió.
Sabem que no tenim la mateixa difusió que un programa de ràdio o de televisió, però estem convençuts que la nostra presència al carrer facilita a la ciutadania el contacte amb nosaltres, que gent a qui segur que li costaria molt entrar al nostre local, pot parlar amb nosaltres, i que això ens facilita el diàleg que està en la base de l'acció política democràtica.
Per això seguirem al carrer.

13.2.06

Una cita / V


"Si l'idée même de Dieu prenait une forme palpable, si Dieu lui-même se dressait visible sur les multitudes, le premier devoir de l'homme serait de refuser l'obéissance et de le traiter comme l'égal avec qui l'on discute, mais non comme le maître que l'on subit."
Jean JAURÈS (1859-1914)
(Si l'idea mateixa de Déu prengués una forma palpable, si el mateix Déu s'aixequés visible sobre les multituts, el primer deure de l'home seria refusar l'obediència i tractar-lo com un igual amb qui es discuteix, no com l'amo que es suporta)
(Si la misma idea de Dios tomase una forma palpable, si Dios mismo se levantara visible sobre las multitudes, el primer deber del hombre sería rehusar la obediencia y tratarlo como un igual con el que se discute, no como un amo al que se soporta)

10.2.06

El método Goebbels

"Una mentira repetida mil veces, se convierte en una verdad". Esta frase, atribuida al Ministro de Propaganda del III Reich, resume a la perfección un determinado método de hacer política, consistente en la propaganda sin relación alguna con la realidad, que por desgracia conserva una clara actualidad en nuestro país.

Veamos, sino:

- Rajoy, Acebes y Zaplana repiten mil veces que la reforma del Código Civil en materia de matrimonio provocará la disolución de la familia.

- Rajoy, Acebes y Zaplana repiten mil veces que el Gobierno socialista persigue a los católicos.

- Rajoy, Acebes y Zaplana repiten mil veces que la reforma educativa persigue crear un país de analfabetos, dóciles a las directrices del Gobierno.

- Rajoy, Acebes y Zaplan repiten mil veces que la reforma del Estatuto de Cataluña producirá el hundimiento del Estado, la desmembración de España y toda una serie de postrimerías más.

- Rajoy, Acebes y Zaplana repiten mil veces que en Cataluña se persigue y discrimina a los ciudadanos que se expresan en castellano.

- Rajoy, Acebes y Zaplana repiten mil veces que el Gobierno paga un precio a ETA con excarcelaciones de terroristas.

- Rajoy, Acebes y Zaplana repetirán mil veces que ....................... (rellenen el espacio en blanco a su gusto).

Por suerte la realidad y los hechos son obstinados, obcecados incluso, y no responden a las mil repeticiones de ..................... (rellenen el espacio en blanco a su gusto).

9.2.06

Rajoy, Acebes, Zaplana i la presó


311 etarres van sortir de la presó durant els dos governs d'Aznar, dels que van ser ministres Rajoy, Acebes i Zaplana, entre ells 64 condemnats a penes superiors als 20 anys de presó. I en van sortir sense haver complert la totalitat de la pena imposada.
Això va passar perqué jutges i fiscals van interpretar la llei de la manera que és obligada, que permet per als condemnats per fets anteriors a 1995 la cumulació de penes i la redempció de penes pel treball, sense distinció entre tipus de delinqüents.
A ningú, per descomptat que no als socialistes que aleshores érem a l'oposició, se li va ocòrrer atribuir cap responsabilitat per aquestes excarceracions al govern d'Aznar, sino que tots vam donar per suposat que es tractava de decisions tècniques dels tribunals que exercien la seva plena independència. I ho vam donar per suposat per la nostra ferma convicció en el funcionament de les institucions democràtiques, encara que el senyor Aznar ens ho posés difícil en parlar textualment de "Movimiento Vasco de Liberación Nacional" per referir-se a la banda terrorista ETA.
Ara es tracta també, de forma clara, de decisions técniques, que venen avalades en el cas d'Henri Parot pels 30 fiscals del Tribunal Suprem, i que no es posaran en pràctica en aquest cas - i si no passa res abans - fins aproximadament el 2010.
Malauradament ara ens trobem amb les conseqüències de la vigència durant masses anys del Codi Penal franquista de 1973, que no va poder ser derogat fins 1995 amb la vigència del Codi Penal proposat pel govern socialista. Tots els qui varen delinquir entre 1973 i 1995 - anys de plom del terrorisme etarra - es veuen emparats per la última llei penal de la dictadura.
Malgrat això, l'aplicació estricta de la Llei és la millor defensa de l'Estat de Dret, dels drets de les persones, també de les víctimes, per més dolorosa que pugui resultar per a tots els qui recordem els amics abatuts pels terroristes.

8.2.06

El (mal) uso de la lengua


"Dícese de la utilización de la existencia de distintos idiomas cooficiales para intentar el enfrentamiento entre ciudadanos, con la finalidad última de desgastar al Gobierno."
Esa podría ser la definición de un hipotético diccionario político de actualización inmediata, reaccionando automáticamente ante las últimas aventuras populistas del PP.

En esta acepción usó mal la lengua el Partido Popular en la tarde noche de ayer, 8 de febrero, cuando en el Congreso de los Diputados hizo salir a la tribuna a una diputada catalana y catalanoparlante, para sembrar la cizaña, mentir a conciencia de estar faltando a la verdad - dado su conocimiento directo del tema - y tratar de difundir algo que, si no fuera tan grave, podríamos calificar de leyenda urbana sobre una supuesta persecución de los ciudadanos que se expresan en castellano en Cataluña.
Los que llevamos toda la vida viviendo en Cataluña sabemos que la situación del uso de las lenguas es absoluta y totalmente pacífica, que la convivencia - concepto que ahora pretenden monopolizar los que la obstaculizan - es ejemplar y cordial, y que los que vienen de fuera se asombran ante la proliferación de las conversaciones bilingües que se producen en la calle, en los medios de transporte, en las oficinas y otros lugares de trabajo, e incluso en la hostelería. Aquellos que gozan de suficiente intimidad con algún ciudadano o ciudadana de Cataluña saben que la convivencia lingüística se produce también en los hogares, entre los miembros de la familia. Todos sabemos también - aunque algunos intenten negarlo - que el sistema educativo catalán es esencialmente antidiscriminatorio también en lo relativo a la lengua, dejando a parte alguna posible infracción de la Ley que se pueda producir en alguna de las escuelas, que se cuentan por millares.
¿Qué ocurre, entonces, para que luego de largos años de pacífica convivencia y ausencia de discriminación contra lengua alguna, se intente crear un clima de enfrentamiento por esta causa?
Me atrevo a responder que hay que buscar la causa en la conciencia del PP del agotamiento de los efectos de la prédica constante del apocalipsis como consecuencia del Estatuto de Cataluña, que va avanzando en su democrática andadura parlamentaria, pese a las mesas petitorias de la derecha enfrentada al Parlamento.
Ante esta situación había que buscar un nuevo filón de ataque desde la incapacidad de asimilar los procedimientos y resultados democráticos, y el providencial director del periódico que dicta las políticas de la derecha dió la pista definitiva hace ya un tiempo: la lengua; la lengua que excita pasiones y sentimientos; la lengua sobre la que es posible mentir porque no queda registrado el uso oral; la lengua que permite la orquestación rápida de campañas, por más burdas que sean; la lengua cuya situación de uso real es imposible constatar desde la distancia. La lengua llamada a ser la salvación de la derecha.
¿Puede alguien realmente creer que con sólo tres conflictos judiciales sobre lengua en los largos años del actual sistema educativo catalán, no responda a una campaña organizada la existencia de 450 denuncias ante el Defensor del Pueblo en tres meses?
Peligroso juego el de la derecha de este país; peligroso para la convivencia; peligroso para el buen funcionamiento de las instituciones democráticas, utilizadas por algunos de sus miembros para atacar el sistema; pero peligroso también para quien lo ejerce, puesto que como decía mi abuela "S'atrapa abans a un mentider que a un coix" (se descubre antes a un mentiroso que a un cojo).

7.2.06

Una cita / IV


La verità è sempre rivoluzionaria

Antonio GRAMSCI (1891-1937)

(La veritat és sempre revolucionària)

(La verdad es siempre revolucionaria)

3.2.06

Tejero, Hernando i Rajoy




He de confessar que he trigat més del que acostumo a posar aquest post. La primera impressió pot de vegades, en contra del que expressa la dita, ser dolenta. Per això hi he pensat, ho he rumiat, ho he dormit, però la impressió no ha canviat gens ni mica.

El fil conductor entre els tres personatges no ha desaparegut del meu pensament malgrat tots els esforços racionals posats en esvaïr-lo.

Qué els uneix? Quin acudit és aquest de posar-los junts en un titular? Estem de broma?

Per desgràcia, penso que no és cosa de fer-hi broma, que no es tracta d'un acudit, i que hi ha quelcom que els uneix.

Els tres personatges de les fotos coincideixen en considerar que és bo, que cal, que és recomanable dirigir-se directament als ciutadans per tal de demanar que responguin a una pregunta - sobre quina condició de capciosa no cal extendre's - respecte a l'Estatut de Catalunya, mentre aquest està en tràmit de discussió en el Congrés dels Diputats.

Per a dir-ho ben clarament, els tres estàn d'acord en intentar que la veu dels representants democràticament elegits sigui deixada de banda per una apel.lació directa al poble. Estan d'acord en posar en dubte, pel cap baix, el sistema democràtic constitucional, per establir una relació lìder-poble que - sent ben moderats - es pot qualificar de populista o - sent-ho menys - de proto-feixista.

La negació de la legitimitat parlamentària està en l'origen de tots els moviments feixistes europeus del segle passat.

Aquesta predisposició no ens sorprén en el cas d'algun delinquent, ara en llibertat gràcies a les institucions democràtiques, que ja va intentar suprimir el parlamentarisme pistola en mà (per a qui no ho recordi, l'ex Tinent Coronel Tejero).

Cal dir que la comprensió, o la disculpa sota la formula condicional de "si de per cas fos constitucional", emprada per qui ha donat el seu vot a un informe sobre l'Estatut que ha estat explícitament refusat abans d'emetre'l pel Plé del Congrés dels Diputats, resulta més difícil de comprendre, però encaixa en el pensament polític de qui ha manifestat davant la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats que no es sotmet al control del Parlament perqué està dominat pels partits (per als de memòria misericordiosa, el President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, José Francisco Hernando).

Però la incomprensió (mantinguem-nos misericordiosos) és total respecte a l'actitud d'algú que legitimament forma part de la institució política que preten menystenir, com és el cas del Diputat Mariano Rajoy qui, a ciència i consciència del que està fent, ("pido firmas donde me da la gana") apel.la directament al poble per a condicionar, o fer impossible, la deliberació de les Corts Generals sobre la proposició de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que es va prendre en consideració pel Congrés dels Diputats el 2 de novembre de l'any passat.

En aquesta situació costa allunyar la mirada de l'experiència històrica d'Itàlia i Alemanya durant el primer terç del segle passat.

1.2.06

Normalidad en Sant Cugat

Ayer por la mañana llegaron a su destino en el Archivo Nacional de Cataluña, sito en Sant Cugat del Vallès, las cajas con documentación propiedad de la Generalitat de Catalunya que hace unos días salieron, también con normalidad pese a los intentos de turbarla por parte del PP, del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca, donde han quedado copias de los mismos.

Los técnicos del archivo de Sant Cugat se han puesto ya a trabajar con los papeles, que en poco tiempo se encontrarán ya a disposición de los investigadores acreditados ante ese organismo, que facilita la documentación directa necesaria para los estudios históricos.

Superada la prueba de legalidad del traslado que supuso la acción judicial del Ayuntamiento de Salamanca ante la Audiencia Nacional, no queda duda alguna respecto a la corrección del traslado.

Se ha cumplido, por tanto, con normalidad la voluntad colectiva expresada en una Ley aprobada por las Cortes Generales por todas las opciones políticas excepto el PP, que se ha empeñado en no acatar la decisión mayoritaria, lanzándose a todo tipo de acciones de desacato frente a las decisiones parlamentarias.

El conjunto del país ha contestado claramente la estrategia de desacato y crispación. Las instituciones funcionan, la normalidad impera, y se cumple la voluntad democrática.